El discurs del practicants del politicamente correcte, repeteix una vegada i una altra frases del tipus “Jo no sóc racista, però…” o “Jo no tinc gens en contra dels immigrants, però…”. 
El que ve després d’aquest però és l’habitual discurs reaccionari. En general, s’ha estès la idea que no pot comparar-se la immigració espanyola a Amèrica llatina o a Europa, perquè aquesta es feia “amb papers”, que no llevaven el lloc de treball a ningú, etc. Succeïx que un estudi a càrrec de la professora Blanca Sánchez Alonso, desmunta el mite, ja que només la meitat dels espanyols que van emigrar a Europa en els seixanta ho van fer amb contracte i de forma legal. De totes maneres, la sola idea de parlar d’unes persones amb papers i altres sense papers retrata la catadura moral d’una societat ideologicamente instal·lada en el” però…”.
El que ve després d’aquest però és l’habitual discurs reaccionari. En general, s’ha estès la idea que no pot comparar-se la immigració espanyola a Amèrica llatina o a Europa, perquè aquesta es feia “amb papers”, que no llevaven el lloc de treball a ningú, etc. Succeïx que un estudi a càrrec de la professora Blanca Sánchez Alonso, desmunta el mite, ja que només la meitat dels espanyols que van emigrar a Europa en els seixanta ho van fer amb contracte i de forma legal. De totes maneres, la sola idea de parlar d’unes persones amb papers i altres sense papers retrata la catadura moral d’una societat ideologicamente instal·lada en el” però…”.
A pesar que el mateix govern va articular mecanismes per a fomentar i canalitzar l’emigració, només la meitat de la gent ho va fer a través de les lleres institucionals”
Només la meitat dels espanyols que van emigrar a Europa en els seixanta ho van fer amb contracte i de forma legal, segons un estudi de la professora Blanca Sánchez Alonso.
Sánchez Alonso nega que els immigrants ignorin la realitat que trobaran en el país de destinació, com demostra el fet que “en els seixanta no es va produir cap salt al buit, sinó que la informació va circular intensament a través de familiars i amics ja emigrats”.
És precisament aquest intercanvi d’informació el que la va dur detectar la situació irregular de molts dels emigrants espanyols a Europa.
“A pesar que el mateix govern va articular mecanismes per a fomentar i canalitzar l’emigració, només la meitat de la gent ho va fer a través de les lleres institucionals”, explica.
La professora trasllada aquesta situació a la qual viu actualment Espanya en sentit invers, ja que “en els pròxims anys, haurà molts més joves africans amatents a cridar a les portes d’Europa i van a entrar sense cridar, perquè les portes no les hi van a obrir”.
No tots els 2,3 milions d’espanyols que van emigrar a Europa en aquests anys ho van fer de manera regular. El règim franquista volia dirigir l’emigració en funció de l’economia espanyola. Va Voler evitar que es marxés la mà d’obra qualificada perquè la necessitava per a la indústria pàtria, i en canvi va propiciar l’èxode en les regions més pobres.
Tres cambres dels emigrants tramitats pel règim procedien d’Andalusia i de les províncies confrontants amb Portugal. El 70% va treballar en la metal·lúrgi. Les dones anaven al sector tèxtil o a la indústria alimentaria en les zones pesqueres de la costa del Mar del Nord, on van treballar moltes gallegues.
“El Govern estava interessat que els emigrants quedessin lligats a Espanya perquè enviessin diners”, explica l’historiador Antonio Muñoz, especialista en emigració. 7.000 milions de dòlars va rebre Espanya en concepte de remeses dels emigrants fins a l’any 1975. Amb l’emigració es va aconseguir, a més, alleujar la tensió social que provocaven a Espanya l’atur i la pobresa. Al voltant d’un 30% dels quals van marxar ho van fer al marge de l’Institut Espanyol d’Emigració, saltant-se les llargues esperes de la burocràcia.
Font: inSurGente
Archivado bajo: España, Inmigración, Memoria Histórica | Etiquetado: Emigrantes españoles
Premio recibido desde 
Premio que me han otorgado desde 
