Camps, els miracles i la Fórmula 1

La velocitat provoca en els selectes cercles de l’economia i la dreta política una estranya atracció. Tal vegada sigui perquè el seu conservadorisme moral troba en el rugir dels motors i en l’espessa olor dels pneumàtics, un substitut idoni d’aquests alleujaments eròtics confinats en les clandestines catacumbes de les seves dobles vides. O tal vegada només sigui per aquesta atracció nihilista cap al vertigen que sovint senten aquells que ja se saben posseïdors de tot el que es pugui esperar.

Sigui el que sigui la raó, la veritat és que aquesta inclinació pels cotxes i les carreres sembla ensenyorir-se d’aquests exquisits propietaris de les altes esferes. Un dels casos més famosos ho va encarnar Mark Thatcher, el fill de qui anés punta de llança juntament amb Augusto Pinochet i Ronald Reagan de la imposició a sang i foc del neoliberalismo. L’afició al volant i al risc del fill de la Dama de Ferro li va dur, allà per 1982, a embarcar-se en la carrera del París-Dakar on protagonitzaria la involuntària aventura d’extraviar-se de la ruta i romandre durant gairebé una setmana perdut en les tòrrides sorres del desert.

En qualsevol cas, tampoc per les Españas han faltat esperits inquiets entre la bona societat, disposats a deixar-se seduir pel rechinar dels pneumàtics sobre l’asfalt. Bona prova d’això són aquestes terres valencianes, sempre disposades a fastos tan desmesurats com fugaços. Aquí Francisco Camps i Rita Barberá han sabut convertir la promoció dels més variades proves automobilístiques en un dels seus principals reclams, aprofitant la artificiosa deixant de Fernando Alonso prefabricada des dels seus monopolis televisius pel yernísimo de José María Aznar. Sorgiria així una nova i no menys santísima trinitat formada pel president de la Generalitat, Alejandro Agag i el rei de la Fórmula 1, un Bernie Ecclestone omnipotente i convençut del seu hipnótico influx a fer i desfer governs al seu antull.

Consumat l’embruixament en forma de Circuit del Motor, només queda el desagradable contratemps de pagar una fórmula màgica que entre altres costosos ingredients inclou els 3,4 milions d’euros del contracte de carreres GP2, la competició en la qual s’ha especialitzat Agag menjo passo previ al seu somni d’heretar l’imperi de Bernie. Una contrarietat agreujada a més per la incapacitat del projecte per a generar recursos propis, com evidencien els informes oficials, i per la impossibilitat de treure’s bitllets d’una chistera amb els quals pagar les factures.

Obstacles nimis, no obstant això, per a qui han fet de l’amor pel risc i l’aventura una fórmula de vida política. Això sí, una aposta vital finançada amb fons públics, com bé coneix Camps que ha sabut convertir les modificacions de crèdits pressupostaris en una sort de miracle comptable dels peixos i els pans: es retallen 817.370 euros per a rendes d’integració social, 738.370 euros per al pla d’habitatge, 667.460 del programa per a la millora dels municipis o es minva en 203.140 euros el programa d’ajuda humanitària. Si encara no hi ha suficient, es pot seguir reclamant el transvasament de l’Ebre mentre es minora en 551.930 euros la partida per a la depuració d’aigües o en 1.245.720 euros els fons per a promoure el reg per degoteig. I així, sisando d’aquí i d’allà, es poden reunir amb facilitat els més de 35 milions d’euros que són necessaris –de moment- perquè els valencians puguin sentir com la seva comunitat amb l’ímpetu i l’emoció de les grans cilindradas, avança veloç cap a cap part.

José Manuel Rambla en inSurGente