Vecinos de uno de los barrios más tradicionales de Valencia se enfrentan a los planes urbanísticos del Ayuntamiento
Esta es la historia de una resistencia a prueba de calendarios. Esto es el barrio de El Cabanyal, una de las caras del mar en Valencia, pueblo de pescadores que fue, municipio independiente hasta 1897. Tenía un nombre como sacado del relatorio último de la lírica del mar: “Poble Nou de la Mar” -El Pueblo Nuevo del Mar-. Tenía el Mediterráneo a sus pies, unas calles ordenadas en forma de retícula, y unas casas de dos alturas gobernadas desde ventanas y balcones. Se trata de una arquitectura ecléctica con resabios de las casas de otras mares, una forma de entender la edificación a veces entregada a la fantasía. El barrio fue declarado Conjunto Histórico Protegido. Una parte del barrio es Bien de Interés Cultural. Una frase pronunciada hace unos días acaba con cualquier asomo de romanticismo: “Si perdemos, 1.200 familias serán expropiadas”.
Lo dijo Faustino Villora, profesor, portavoz de la plataforma Salvem El Cabanyal -Salvemos El Cabañal-, vecino del barrio, hijo y nieto de vecinos del barrio. Faustino Villora es desde hace 10 años una de las caras visibles de la pelea del lugar.
Sucede que la administración municipal de Valencia, con la popular Rita Barberá al frente, planea dar salida al mar, a través del Cabanyal, a una de las grandes avenidas de la ciudad, la Blasco Ibáñez. La reforma se llevaría por delante 1.200 casas de las que buena parte están en la zona del barrio considerada Bien de Interés Cultural. Y terminaría con el barrio como tal, con su estructura rectilínea, singular y antigua. Aún dejando de lado el debate sobre la necesidad de dotar a Valencia de esa nueva salida al mar -hay opiniones para todos los gustos sobre ese tema-, el hecho es que esa avenida trazaría una navajazo el corazón del pueblo marinero en forma de retícula que un día fue El Cabanyal.
Para el Ayuntamiento, la construcción del vial permitirá además desarrollar acciones que permitan la recuperación de toda la zona. Y es que hay lugares en el barrio que se caen a pedazos.
Porque El Cabanyal quedó excluido del Plan General de Ordenación Urbanística en 1988. Y porque desde entonces se acabaron las inversiones en una zona de futuro incierto. En 1998, el Ayuntamiento de Valencia -ya entonces en manos del PP- propuso abrir la salida al mar. Y hasta hoy. Así que ahora hay palabras graves en el discurso del portavoz vecinal Faustino Villora: habla de amenazas, de coacción, de resistencia. Dice que están dejando que el barrio se venga abajo para hacer que los vecinos salgan de allí, que cedan, que vendan sus casas o que abandonen una estrategia jurídica que hasta ahora, y a falta de una sentencia que se conocerá en las próximas semanas, ha evitado las expropiaciones.
Para el abogado José Luis Ramos, experto en urbanismo, vecino del barrio, encargado de la estrategia jurídica de Salvem El Cabanyal, el Ayuntamiento de Valencia quiere que la salida al mar de Valencia a través del Cabanyal sea la obra por la que le recuerden, su Ciudad de las Artes, un suponer.
Durant quasi dos segles, el que avui coneixem con El Cabanyal es va anomenar Poble Nou del Mar. No va ser fins 1897 que l’Ajuntament del poble va decidir la seua incorporació a la ciutat.
El Poble Nou del Mar estava habitat per pescadors, que vivien de cara a la platja, el seu medí de vida. Desde l’origen el barri ja tenia la seua estructura reticular, que conserva fins ara. “Totes les cases tenen un posició llevant ponenti van estar constrdides pels mateixos propietaris”, comenta Maria Villora, professora i guia de les passejades que la Plataforma Salvem el Cabanyal realitza alguns diumenges de cada mes.
Degradació
Amb els anys, el barri ha sabut conservar el seu encant, tot i la degradació ala qual ha estat sotmés en els darrers cinc anys. Les deixalles als carrers i les cases ocupades deslluixen la bellesa d’unes faganes que juguen amb els motius ornamentals de l’art modernista.
I no són poques les mostres d’aquest estil de fmals del segle XIX i principis del XX, que té la natura com a inspiració. És en el carrer de la Reina, la principal avinguda del Cabanyal, on els propietaris han mantés millor l’ánima de les cases. No cal més que fer una ullada al número 84,172 o el173, on abunden els frisos i les gárgoles.
Peró no és l’únic enclavament. El carrer Escalante i el José Benlliure tenen també una vintena de faganes amb detalls modernistes.
Ares, capitells, cases cobertes íntegrament amb trencadís o rajola de diversos colors verda no són difícils de trobar perqué són habituals allá on es dirigeix la vista.
“Totes les cases tenen la mateixa amplária i estructura: dos finestrons grans i una porta central, ampla i ben ornamentada”, incideix Villora. De fet, el barri ha estat qualificat de museu a l’aire lliure.
Sé d’interés cultural
En la seua totalitat el barri va estar declarat Bé d’Interés Cultural en 1993 pel Govern de la Generalitat Valenciana. No obstant, des d’aleshores les actuacions pera qué el barri torne a lluir no han estat comunes. Durant quasi 12 anys, l’Ajuntament no ha concedir llicéncies d’obra.
Per aixó, la rehabilitació és el crit de guerra de qui lluita per salvar un patrimoni artfstic, social i históric únic a la Mediterránia.
LA POLÉMICA
A L’espera de la decisió final
EL passat dia 13 de febrer el Suprem es va reunir per a tractar la prolongació de Blasco Ibáñez. Els veTns encara no saben el resultat de la de liberació pero esperen que els siga comunicada al llarg d’aquesta set-mana. la prolongació de l’avinguda partiria el barri per la meitat amb una estructura que no encaixa amb la forma original.
Archivado bajo: PP, Política Valenciana, Valencia































Premio recibido desde
Premio que me han otorgado desde