Què fem?

InSurGente.-El conjunt d’accions, reaccions, discussions, acords i mesures, tant en instàncies nacionals com internacionals, per a enfrontar els efectes del canvi climàtic generat per l’escalfament de l’atmosfera fan dubtar que estiguem, com civilització, donant la resposta adequada.

Ecoportal/ inSurGente.-

Un enfocament és considerar la conjuntura com una conseqüència inevitable del sistema capitalista i de l’impacte de la seva tecnologia de producció de béns. Resulta una conclusió òbvia, doncs aquest ha estat el sistema mundial dominant des de l’inici de la industrialització, període on es generen les condicions de l’escalfament global. Però en la mateixa etapa, sota els règims socialistes l’impacte sobre l’ambient va ser similar i fins i tot pitjor. Més enllà de les seves diferències, ambdós sistemes manejaven nocions similars de ciència. O sigui, la crisi ambiental i climàtica involucra els pressupostos de la ciència i la tecnologia, la seva visió de les lleis de la naturalesa i de l’ús possible dels seus recursos, que determinen al seu torn les nocions de benestar humà i de consum adoptades per la societat.

Per això escapa a tota lògica pretendre mitigar els efectes del canvi climàtic sense afectar les metes del cridat desenvolupament o de la globalització econòmica que només busca ampliar i consolidar un padró de producció i consum insustentable.

Aquesta civilització mai va enfrontar un problema d’aquesta índole, tant per les interrelacions que l’escalfament de l’atmosfera i els seus efectes imposen sobre tots els factors humans (econòmics, socials, polítics, culturals), com per la gran escala geogràfica i de temps que es desenvolupen.

Acceptat el que avui és innegable i el que es veu venir, les propostes, en la seva major part, si no totes, es queden a mitjan camí. Semblen tot just una manera d’empènyer la qüestió cap a endavant, tal vegada amb l’esperança que es resolgui sola, mostrant que no es capta encara la dimensió real del problema.

O, si es capta, els instruments, les instàncies de decisió i les mesures a les quals s’apel·la són inadequats. Poden haver servit abans, però resulten inútils davant les característiques i l’escala d’aquesta crisi. “Més és diferent”, va dir en 1972 Phillip W. Anderson, premio Nobel de física, advertint sobre els riscos de la visió reduccionista de l’univers.

Els cultores de la tecnologia pensen que tot és solucionable, que si no s’ha trobat encara la resposta, ja apareixerà, sense necessitat de qüestionar el creixement econòmic. Els economistes més reputados, menjo Nicholas Stern, arriben a admetre que aquesta crisi és “el fracàs més gran del mercat que el món hagi conegut”, però insisteixen amb el mercat.

El pensament científic i econòmic dominant s’ha convertit en una ideologia incapaç de qüestionar els seus postulats. Han sorgit altres desenvolupaments de la ciència i l’economia que basen la investigació en una visió dinàmica i interdisciplinària més d’acord amb la realitat social i ambiental, però lliuren una batalla desigual contra els poders constituïts.

Els ritmes de decisió també són inadequats. “Hem assolit afectar a tot el planeta per centenars o milers d’anys”, assegura Jeremy Rifkin, però les decisions de les empreses i els governs, encara que manegin horitzons de llarg termini, tenen una visió cortoplacista. Al seu torn, les formes de participació social són limitades o, directament, excloents.

Els vaivens de l’economia internacional han modificat la condició d’alguns països. Xina, Brasil i Índia, otrora classificats com del Segon i el Tercer Món, es perfilen com noves potències econòmiques, però això no introduïx millores. De vegades és al revés.

La comunitat internacional representada per les Nacions Unides es troba sotmesa així al joc tradicional de poders de les nacions i no assoleix acordar accions eficaces a l’altura de les avaluacions científiques realitzades pel IPCC. “I la muntanya va parir un ratolí”, pot dir-se de l’esforç i els recursos gastats en l’últim cim en Bali.

L’alternativa de” sortir-se del sistema” com comunitat, regió o fins i tot país, i establir una relació amb l’ecosistema totalment diferent, tampoc resulta viable perquè la interrelació dels fenòmens ambientals no permet a ningú evadir els seus efectes.

De les guerres no es parla, a pesar del seu evident impacte sobre l’ambient i el seu aporti al canvi climàtic. Menys es discuteixen els plans d’algunes potències per a alterar el clima amb fins bèl·liques. L’ONU s’adapta a tot, per a avaluar els efectes de la guerra sobre l’ambient va crear la Branca de Manejo Pos-Conflicte (els cridats “cascos verds”).

Mentre els organismes de l’ONU s’estan mostrant insuficients i tardans per a encarar les conseqüències de la crisi climàtica, els rics i poderosos que es reuneixen en el Club Bilderberg i que pretenen constituir el poder mundial real no conceben altra visió que la de seguir acumulant riqueses materials i concentrant el poder.

La civilització actual no vol abandonar els ideals de creixement, desenvolupament i progrés que li van donar puixança en el segle XX però que avui fan aigua per tots costats. La crisi del canvi climàtic pot ser una oportunitat per a rever i modificar aquest rumb o, en cas contrari, hauríem d’aprendre a partir de les seves dures conseqüències.