Sobre l’abstenció i el vot útil

(Una crítica sobre el confús fons de les recents eleccions)

per Malime, en inSurGente

Va haver un temps, on, des de la meva limitada comprensió del mètode d’anàlisi materialista i dialèctic, també des de la meva comprensió sobre la funció històrica de l’Estat i la Democràcia (com forma de domini de la classe social en el poder), quan la cridada “classe política” (servidors administradors de l’ordre capitalista), amb els seus tocs de trompeta dirigits a la cridada “societat civil” com borreguillos érem conduïts a dipositar el papelillo en la “urna de cristall”, d’alguna forma em feia actuar dogmàticament. Em deia, si aquesta democràcia burgesa en res ens va ajudar a sortir de l’explotació, si només serveix per a perpetuar l’ordre dominant, l’alternança en el govern dels administradors de l’ordre capitalista quan es cremen al no poder atendre les veritables necessitats del poble, per a què votar si sempre van a sortir els quals el capitalisme subvenciona i permet que surtin, fins i tot per a què votar als partits que des de la seva candidesa idealista ens diuen que ells sí actuaran amb honradesa i ens duran al paradís socialista.

Per a què contribuir amb el meu vot a perpetuar la confusió sobre aquest pretès Estat “democràtic” o com Llamazares no es cansava de denominar: “Estat de Dret”, perquè per a ell la forma és més important que el fons de la qüestió, perquè l’explotació de l’home per l’home es realitza “democràticament” en comptes de com ho feia Franco.

És una llàstima que el pobre Llamazares en la seva interpretació reformista no comprengui el problema de fons que dóna lloc a la forma de domini de l’Estat capitalista amb la seva democràcia burgesa que gens té a veure amb l’alternativa dels treballadors organitzats com a tal classe des de baix cap amunt controlant i revocant de forma permanent als seus mandataris, i, convençut que anava a ser la clau governativa, s’oferís al PSOE com possible ministrable. Però la realitat ha estat tan basta, que el que a ell, abans de les eleccions, des del petit tron parlamentari que disposava li fes creure que fins i tot ho anava a incrementar, no es percató que la llei electoral adequada a la necessitat del poder en el nostre país, li oferís el hostión que s’ha pegat.

Es creia que el vot útil de l’esquerra “revolucionària” o menys revolucionària li permetria ser la frontissa de govern “progressista”. Ara es queixa que aquest Estat de Dret no ha estat tot el Dret que creu, que el debat electoral ha fomentat el bipartidisme, i descarrega les seves puces dient que això no és gens “democràtic”. No va valorar amb objectivitat el que les enquestes preelectorals transmetien després del petit marge existent entre el Partit “Socialista” i el feixista Pàg. Enquestes que amb l’abstenció podrien donar la victòria al PP donada la fervorosa i manipulada clientela que disposa en “l’Espanya gran i lliure”. No va tenir en compte el missatge que transmetien a l’altra Espanya, “menys gran”, a la qual li aterreix que el feixisme retornés, que va provocar donar el vot útil a l’altre partit de l’alternança capitalista, més moderat, sense maneres feixistes i que tant espanta a la dreta per voler desenterrar la memòria històrica franquista. El lligat i bé lligat de la recent història d’Espanya i gens conegut per la joventut.

Hauria d’aprendre del que deia Rafael Reig, en la seva columna de Públic (11-03-08): “Què hem fet tan mal? No sóc ni de bon tros un expert, però la meva opinió és que Esquerra Unida ni està unida ni és d’esquerres. Unida? Sempre s’ha dit el mateix: li sobren divisions internes i mitja dotzena (llarga) de tendències, però caben tots en un sol taxi.

I no és d’esquerres perquè ser d’esquerres implica, al meu entendre, treballar políticament. On estem les persones d’esquerra que hauríem d’estar explicant-nos amb paciència en la universitat, en els periòdics, en les oficines, en els tallers, en el carrer, en les associacions, en els sindicats? On estem, no durant els mesos de campanya, sinó durant els altres quatre anys? Té l’esquerra una presència real i constant en la societat? Jo no la veig, la veritat, no ens veig. No veig una esquerra que participi, que mobilitzi, que agiti, que expliqui la seva posició i s’esforci per convèncer. Només veig, per desgràcia, una esquerra acomodada i acomodaticia que interpel·la a la societat únicament a l’hora de demanar el vot. El veritable treball polític de l’esquerra no es fa durant la campanya electoral: cal fer-lo tots els dies i a tot arreu, amb imaginació i entusiasme. Està d’acord amb mi? Doncs llavors som-hi i menys queixar-nos si ens castiguen sense postres, perquè ens ho mereixem”.

Desgraciadament el problema de Llamazares, no és exclusiu d’ell, alguns superrevolucionarios també ens demanaven el seu vot, que confiéssim en la seva honradesa, que ells no ens trairien. Cap assumeix l’autocrítica que Rafael Reig es fa davant els respectius fracassos electorals, que van molt més allà d’aquest fet polític.

Si IU o altre dels partits que es proclamen anticapitalistas, em diguessin: no em votis si només amb el teu vot creus que t’anem a alliberar, no t’enganyis, si el teu i nosaltres no ens impliquem en la lluita comuna, des de baix en els centres de producció, en el carrer, etc., i des de dalt des dels espais conquistats en l’aparell estatal burgès, en el Parlament, en les comunitats, en els ajuntaments; si no ens coordinem en aquesta batalla, des de dalt denunciant els tejemanejes, les falsedats, el rebuig de les propostes a favor dels oprimits, i des de baix mobilitzant-nos i pressionant als administradors de l’ordre capitalista per a així aconseguir que s’atenguin les nostres demandes, les demandes de la majoria social que som tots els quals depenem de la venda de la nostra força de treball; si aquests partits tinguessin una formació ideològica que permetessin una estructura organitzativa sòlida, on els seus militants poguessin vincular-se a les organitzacions populars, a la lluita en els centres de treball, etc., llavors el meu vot i el meu compromís de lluita estaria amb ells. No m’abstindria com feia abans, o com ara he considerat i tapant-me el nas, coincidint amb l’altres gents que sense major esperança vam donar al vot útil al PSOE perquè de moment s’impedís la volta al feixisme “democràtic” que proclama el Pàg.

Una consideració final: IU no és una organització partidària revolucionària, és un intent d’unitat per a la política institucional entre la dispersa i confusa esquerra antimarxista. Va ser el PCE, el qual davant el fracàs electoral que va sofrir en 1982 es va inventar el projecte electoral d’Esquerra Unida. Correspon la major responsabilitat històrica del fracàs revolucionari que viu el poble treballador al PCE, que es va alliberar del liquidador Carrillo, però no de l’herència antimarxista i antileninista que va deixar. Vam ser molts els joves expulsats per Queix a la fi dels anys seixanta i principis dels setanta per intentar oposar-nos al seu projecte de transició reformista hegemonizado per la burgesia “democràtica”. El que va suposar la liquidació de Comissions Obreres com moviment polític unitari i anticapitalista que va anar, per a convertir-se en el sindicat que és integrat en l’aparell estatal burgès. Així mateix, liquidant l’organització revolucionària que tenia el propi partit i els altres moviments socials com eren el veïnal, estudiantil, intel·lectual.

Amb motiu del XV Congrés del PCE, vaig ser convidat per algun camarada a participar en la seva agrupació en els debats i les propostes a dur al congrés. Vaig redactar la següent proposta en línia amb el pensament crític que ens presenta Rafael Reig, la qual va ser aprovada per l’agrupació i duta pel delegat de la mateixa al congrés. Per a sorpresa personal la proposta va ser aprovada, però mai es va posar en pràctica. En l’apartat 2.1, f) deia: “Des de l’òptica marxista de l’Estat i la democràcia, recollint a més l’experiència del moviment obrer internacional en la lluita per les seves reivindicacions econòmiques i polítiques, es fa precís obrir un debat en el seno d’IU, per a analitzar la forma d’impulsar l’eficàcia de l’acció dels càrrecs electes i militants d’IU, implicant a més als electors i a la base social en la qual se sustenta la seva acció política”.

“Els càrrecs electes d’IU, en un règim de democràcia formal, limitada i poc participativa per al conjunt dels ciutadans, difícilment poden aconseguir que s’aprovin les seves propostes que afecten a la majoria social i que lògicament xoquen frontalment amb els interessos de la classe dominant, si la seva acció política es limita a exercir-la en l’estricte marc parlamentari estatal, de les comunitats o de les corporacions locals, sense més respatller que dóna el nombre de diputats o regidors que disposi”.

“És necessari que es constitueixin formes d’organització i participació ciutadana, de forma permanent, que reforcin l’eficàcia de l’acció política plantejada pels càrrecs electes, propiciant la informació i la seva implicació en la defensa dels seus interessos. Canalitzar de dalt a baix i de baix dalt tota la informació i propostes d’acció”.

Vaig pensar que alguna cosa havia canviat a l’aprovar-se la resolució, però em vaig equivocar. La proposta sonava bé, però, si bé el paper ho aguanta tot, altra cosa era posar-la en pràctica; això hagués requerit un aprofundiment i actualització d’aspectes bàsics del marxisme i del leninisme que permetessin una militància sòlida i una estructura organitzativa que la permetés vincular-se al poble i així poder exercir la seva influència ideològica i formativa revolucionària, perquè aquest pogués ser protagonista del projecte revolucionari emancipador, en comptes de seguir confiant en la cridada “classe política” salvadora, i des de la “democràcia” burgesa, des d’aquesta realitat, anar organitzant-se com classe dominant enfront de l’estructura de poder de l’actual classe dominant capitalista, hegemonizada per la gran burgesia oligàrquica nacional i internacional.