VICENT SOLER (*). Levante-emv.
El proppassat dia 9, el PP valencià va traure 1.411.052 vots i el PSPV, 1.113.973. Si sumem els 74.015 d´EUPV i els 29.679 del Bloc-Iniviativa-Verds, suposa que els partits del centre esquerra arribaren als 1.217.667 vots. És a dir, la diferència entre la dreta i el centre esquerra valencià fou de quasi 200.000 vots.
Sobre aquesta informació (els vots dels emigrants no estaven comptabilitzats encara), la Fundació Societat i Progrés va aplegar cinc prestigiosos politòlegs, de sensibilitats ideològiques diferents, per tal de precipitar unes primeres reflexions sobre aquests resultats, des d´una perspectiva valenciana.
Tot i la nítida victòria socialista, Josep Maria Felip -actual càrrec públic en la Generalitat- cridà l´atenció en que els insuficients 169 diputats del PSOE faran dependre l´estabilitat governamental dels 11 de CiU i, per tant, novament els interessos valencians dependran d´un grup català (en l´altra legislatura fou del senyor Carod Rovira). Joaquín Martín demanà una reflexió de fons al centre esquerra valencià (particularment, al PSPV) perquè s´ha demostrat ara que els problemes electorals no deriven dels programes, dels lideratges o del coneixement mediàtic, que, en aquest cas, han segut molt bons.
Manuel Martínez Sospedra emfasitzà que, mentre a Espanya la autoidentificació ideològica està (segons el CIS) en el 4,6 sobre 10 (centre esquerra), a la Comunitat Valenciana està en el 5,05 (centre dreta); que ha hagut un mal plantejament de campanya en el PSOE, massa personalitzada en Rodríguez Zapatero que té pitjor valoració que les sigles del seu partit; que l´ampliació dels electors d´aquest partit només pot vindre per les noves classes mitjanes (les antigues voten indefectiblement PP); i, finalment, que -atenció- el graner socialista està farcit de creients catòlics, encara que no siguen practicants.
Joaquim Azagra valorà positivament que Rodríguez Zapatero haja trencat els límits del discurs tradicional dels socialistes i haja abastat el d´un ampli republicanisme progressista, sobretot, perquè la construcció de l´Estat del Benestar ja està molt avançada i es fa difícil diferenciar programes per aquesta banda. Finalment, Anselm Bodoque, subratllà que és la primera vegada que, governant a Madrid, els socialistes perden a València, que el vot socialista ha estat un vot resistent i que les classes urbanes emergents no està gens clar que voten centre esquerra.
Aquestes intervencions obriren un apassionat i interessant debat. Entre les diverses intervencions, hauríem de citar la de Flora Sanz, veterana dirigent sindical, que parlà del caràcter postil·lustrat de Zapatero; Miquel Soler, dirigent del PSPV, que demanà no assumir acríticament el diagnòstic de la situació valenciana que fa el potent aparell mediàtic del PP; i Carles Gonzalez, assessor del grup municipal socialista, que resumí l´èxit electoral de la PP ací en que aquest partit ha aconseguit devalencianitzar el PSPV davant l´electorat, creant un marc referencial en el que els socialistes són catalanistes en l´àmbit simbòlic i sucursalistes de Madrid en l´àmbit de l´acció política (la candidata María Teresa Fernández de la Vega era forastera, el transvassament no es fa, l´AVE no arriba, els policies escassegen, la immigració ens furta les places de menjadors escolars, etc).
Si alguna cosa va quedar clar per a alguns dels presents és que el futur immediat exigeix peremptòriament no només trobar els millors líders, sinó també, i sobretot, reformular a fons l´acció política del centre esquerra valencià (i del PSPV en concret).
De dotar a la socialdemocràcia, en suma, de noves respostes a la creixentment complexa societat valenciana del segle XXI (tot redissenyant l´estat del benestar) i d´un discurs valencià propi que palese les fal·làcies imputades des de la dreta al respecte. Front al valencianisme retòric i victimista del PP, un valencianisme en positiu i ple d´il·lusions per posar als valencians -i els seus interessos- en primera fila de la política espanyola.
Sobre aquesta informació (els vots dels emigrants no estaven comptabilitzats encara), la Fundació Societat i Progrés va aplegar cinc prestigiosos politòlegs, de sensibilitats ideològiques diferents, per tal de precipitar unes primeres reflexions sobre aquests resultats, des d´una perspectiva valenciana.
Tot i la nítida victòria socialista, Josep Maria Felip -actual càrrec públic en la Generalitat- cridà l´atenció en que els insuficients 169 diputats del PSOE faran dependre l´estabilitat governamental dels 11 de CiU i, per tant, novament els interessos valencians dependran d´un grup català (en l´altra legislatura fou del senyor Carod Rovira). Joaquín Martín demanà una reflexió de fons al centre esquerra valencià (particularment, al PSPV) perquè s´ha demostrat ara que els problemes electorals no deriven dels programes, dels lideratges o del coneixement mediàtic, que, en aquest cas, han segut molt bons.
Manuel Martínez Sospedra emfasitzà que, mentre a Espanya la autoidentificació ideològica està (segons el CIS) en el 4,6 sobre 10 (centre esquerra), a la Comunitat Valenciana està en el 5,05 (centre dreta); que ha hagut un mal plantejament de campanya en el PSOE, massa personalitzada en Rodríguez Zapatero que té pitjor valoració que les sigles del seu partit; que l´ampliació dels electors d´aquest partit només pot vindre per les noves classes mitjanes (les antigues voten indefectiblement PP); i, finalment, que -atenció- el graner socialista està farcit de creients catòlics, encara que no siguen practicants.
Joaquim Azagra valorà positivament que Rodríguez Zapatero haja trencat els límits del discurs tradicional dels socialistes i haja abastat el d´un ampli republicanisme progressista, sobretot, perquè la construcció de l´Estat del Benestar ja està molt avançada i es fa difícil diferenciar programes per aquesta banda. Finalment, Anselm Bodoque, subratllà que és la primera vegada que, governant a Madrid, els socialistes perden a València, que el vot socialista ha estat un vot resistent i que les classes urbanes emergents no està gens clar que voten centre esquerra.
Aquestes intervencions obriren un apassionat i interessant debat. Entre les diverses intervencions, hauríem de citar la de Flora Sanz, veterana dirigent sindical, que parlà del caràcter postil·lustrat de Zapatero; Miquel Soler, dirigent del PSPV, que demanà no assumir acríticament el diagnòstic de la situació valenciana que fa el potent aparell mediàtic del PP; i Carles Gonzalez, assessor del grup municipal socialista, que resumí l´èxit electoral de la PP ací en que aquest partit ha aconseguit devalencianitzar el PSPV davant l´electorat, creant un marc referencial en el que els socialistes són catalanistes en l´àmbit simbòlic i sucursalistes de Madrid en l´àmbit de l´acció política (la candidata María Teresa Fernández de la Vega era forastera, el transvassament no es fa, l´AVE no arriba, els policies escassegen, la immigració ens furta les places de menjadors escolars, etc).
Si alguna cosa va quedar clar per a alguns dels presents és que el futur immediat exigeix peremptòriament no només trobar els millors líders, sinó també, i sobretot, reformular a fons l´acció política del centre esquerra valencià (i del PSPV en concret).
De dotar a la socialdemocràcia, en suma, de noves respostes a la creixentment complexa societat valenciana del segle XXI (tot redissenyant l´estat del benestar) i d´un discurs valencià propi que palese les fal·làcies imputades des de la dreta al respecte. Front al valencianisme retòric i victimista del PP, un valencianisme en positiu i ple d´il·lusions per posar als valencians -i els seus interessos- en primera fila de la política espanyola.
*Catedràtic d´Economia de la Universitat de València
Archivado bajo: Elecciones, Opinión
Premio recibido desde 
Premio que me han otorgado desde 
