El desastre d’Esquerra Unida

per César Vilar*, en inSurGente

Ja han passat les eleccions i és hora de treure conclusions. Una de les moltes conseqüències que podem extreure des de l’esquerra és l’absolut desastre collit en les urnes per Esquerra Unida i les seves coaligados a Catalunya.

Després de conèixer els resultats, Gaspar Llamazares va declarar que no es presentarà a la reelecció al càrrec de coordinador general en la pròxima assemblea. Gaspar no diu res de nou ja que segons els estatuts d’IU duia tres assemblees com a màxim responsable i no podia optar a un quart mandat.

Anem a centrar-nos a tractar d’analitzar quins han estat les causes d’aquesta derrota sense pal·liatius del conjunt de l’esquerra transformadora.

Si bé no podem obviar la tremenda injustícia d’un sistema electoral que margina a la tercera força en vots de l’Estat Espanyol, això no ha de fer-nos oblidar que en 1996 IU va obtenir el no-res menyspreable xifra de 21 escons i prop de 2.700.000 vots.

Hem de recordar que IU sorgeix en 1986 a contra corrent del procés de debilitamiento progressiu de les forces polítiques alternatives al capitalisme poc abans de l’enfonsament de la Unión Soviètica.

En el nostre país, després dels dolents resultats del PCE en 1982 i els successius governs del PSOE, sorgeix una força política que s’articula entorn del qüestionament radical de l’OTAN com instrument militar d’intervenció i de control social, força que plantejava una plena ocupació estable i amb drets, així com una nova forma de fer política basada en la participació en la presa de decisions, un qüestionament profund de la transició política i del marc econòmic neoliberal generador d’exclusió social i de precarietat en l’ocupació entre altres arguments.

A partir dels pactes amb el PSOE de l’any 2000, IU ha anat abandonat els seus principis fundacionals per a instal·lar-se progressivament en el institucionalismo de la mà de pràctiques exclusivament burocràtiques.

La línia política seguida des de la VI Assemblea federal basada en un acostament al PSOE i als sindicats oficialistes, un progressiu allunyament de les línies programàtiques més transformadores, un repunt de les decisions arbitràries i antidemocràtiques patrocinades per les diferents adreces, ha accelerat la percepció general que IU actuava com un satèl·lit més de la socialdemocracia i no com una organització autònoma i independent, amb vocació d’alternativa al sistema.

L’obstinació per part dels dirigents federals a considerar al PSOE com part de l’esquerra i no com continuador de les polítiques més neoliberals del PP, explica en part l’enorme fugida de vots per l’esquerra de ciutadans que ja no es fien d’aquesta IU.

IU ha obtingut el pitjor resultat electoral en els seus 17 anys d’història, quedant per sota dels 4 diputats que el PCE va aconseguir en les generals de 1982

. La reculada electoral no és una novetat i s’intensifica elecció després d’elecció. No hi ha circumscripció en la qual la baixada no sigui notable.

Com explicar aquest paulatí enfonsament?

Com manifestava fa poc l’amic Jorge López Au en el seu últim escrit, Llamazares i els seus seguidors, s’han obstinat aquests últims anys a convertir una coalició d’esquerres en un engendro eco-socialista, una organització que s’allunyi de l’esquerra antisistema i reivindicativa perquè el PSOE la utilitzi al seu antull en les diferents àrees de la governabilitat de les institucions del capital, a canvi única i exclusivament dels diners suficients per a mantenir a flotació les prebendes dels càrrecs públics.

No obstant això, la sensació general entre els pocs sectors conscients de la militància que queden en IU indica que aquestes pràctiques no són gens noves ja que ja es va intentar fer això en l’última etapa de Carrillo, en l’època en la qual els dirigents de Nova Esquerra ens prometien que mai acabarien en el PSOE, així com en l’última escisió per la dreta d’Iniciativa pel Poble Valencià en Esquerra Unida del País Valencià.

Els últims resultats indiquen que la responsabilitat de Llamazares i les seves acólitos en el desastre supera a la de la resta de l’organització que, a pesar dels diferents atacs rebuts aquests últims anys, i de les concessions al PSOE, als regionalismes de dreta (com en el cas del PNB a Euskadi o del BNV a el País Valencià) i al grup mediàtic afí a la socialdemocracia (em refereixo al grup PRESSA), ha treballat incansable i disciplinadamente per a tractar de reconduir la situació.

L’ús de la premsa i dels recursos de l’organització per a atacar al PCE i tractar d’imposar les tesis liquidacionistas a les federacions (com el cas de EUPV) que es negaven a integrar-se a la deriva dretà patrocinada per l’aparell federal, ha cremat a molts militants vàlids, farts dels paranys i les triquiñuelas dels llamazaristas. D’aquestes triquiñuelas saben alguna cosa Pasqual Mollà i Joan Ribó, obsessionats a destruir EUPV per a lliurar-se-la en safata de plata al PSOE.

IU contarà aquesta legislatura amb un sol diputat ja que l’obtingut per Barcelona pertany a Iniciativa per Catalunya.

No obstant això, quan Julio Anguita era el màxim responsable d’IU, l’organització donava unes mostres de solidesa en totes les manifestacions de la seva acció política, generava entusiasme en molts sectors socials cansats de tant colaboracionismo i pujava com l’escuma en les diferents eleccions, disputant-li l’electorat d’esquerres a un dretà i corrupte PSOE.

IU aspirava a superar al PSOE i a ser el referent de l’esquerra honesta d’aquest país amb un discurs que posava en solfa els grans acords en els quals es basava la tra(ns)ición espanyola, articulant una alternativa política que posava en destrets a tots i cadascun dels palmeros de la monarquia borbònica (sindicats majoritaris inclosos).

El que queda clar és que quanta més derechización, com més s’allunya IU dels seus principis fundacionals, menys vots obté.
En canvi, en l’etapa en la qual IU era percebuda com una organització amb un discurs propi, autònom i basat en un programa de transformació social, es van obtenir els millors resultats de la història. Conclusió: Els electors no avalen la línia dretana i la submissió al PSOE.

Això és una realitat incontestable que va ser molt molesta per als quals volien ressuscitar “la casa comuna de l’esquerra” amb l’únic objectiu de neutralitzar a l’esquerra alternativa.

Les eleccions ens deixen altres conseqüències entre les quals destaquem el triomf absolut del model bipartidista i l’estrepitós batacazo de la coalició de BNV amb la Iniciativa de Pasqual Mollà; el que denota també el fracàs de la línia col·laboracionista i entreguista d’aquesta nova formació, organització creada al voltant d’una coordinadora de càrrecs públics emanats de les llistes de EUPV, una espècie de camarilla de notables molt de l’estil de Nova Esquerra.

La realitat és que ningú està en condicions d’assegurar que el projecte d’IU torni a ser un referent de lluita i de mobilització després de tants anys de dependència del PSOE i del pensament políticament correcte.

En la pròxima assemblea la militància parlarà i dirà cap a que modelo d’organització ha de dirigir-se IU.

Serà massa tarda per a remeiar tants anys d’atropellaments i equivocacions?

De tots els quals creiem en la necessitat d’una Esquerra Unida com una eina útil per a la transformació radical de la societat, depèn una resposta organitzada i vertebrada per a parar la trista realitat que ens envolta, en la perspectiva que IU retorni als seus orígens d’esquerra alternativa dels quals mai hagué de sortir.

*César Vilar és llicenciat en Dret, membre del PCPV-PCE i militant del Col·lectiu local de EUPV de Sant Joan d´Alacant