El nou sindicat vertical

Un article de Rafael Cid.

InSurGente / RojoyNegro.- La irrupció humanitària de les executives de CCOO i UGT per a sufocar la vaga dels funcionaris de Justícia després de més de 62 dies de conflicte evidencia la façana oligàrquica dels cridats sindicats representatius a Espanya. Gens diferent, d’altra banda, del biaix antidemocràtic que van prenent els seus respectius referents partidistes, PSOE i IU, que junts i regirats mostren un panorama retro propi d’altres temps. És com si la democràcia orgànica del sistema polític franquista i el seu sindicat vertical haguessin tornat pels seus furs.

El tret comú en ambdós casos és ningunear a les bases, pobriños. O sigui, utilitzar el vot dels representats per a obtenir l’escó o el lloc sindical i després si t’he vist no m’acordo. Patrimonializando la sobirania en les cúspides de les formacions, el partit de torn i la seva corretja de transmissió laboral, juguen les cartes que beneficien als seus interessos com casta i maniobren per a augmentar el seu poder econòmic estratègic. El que significa tarifar els conflictes amb la patronal per a fer caixa i aprofitar les quantioses subvencions que l’Estat i els fons europeus procuren als seus voraços aparells. Tot al preu de trair als seus representants en aquelles qüestions de fons que puguin posar en perill el seu estatus. De victòria en victòria fins a la derrota total.

Avui els nostres sindicats majoritaris han segrestat la voluntat dels treballadors. Com fes el sindicat vertical nacionalsindicalista otrora, els seus dirigents constituïxen una nova classe que interpreta les reivindicacions de la població assalariada com una oportunitat de negoci gràcies al mecanisme legal que els fa tutors exclusius de les seves reclamacions. CCOO i UGT són estructures mastodónticas que posseïxen immobiliàries, asseguradores, residències vacacionals, accions i molts altres actius, però la seva credibilitat davant l’opinió pública i els seus afiliats és inversament proporcionalitat al seu ingent creixement burocràtic.

Que episodis com el bochornos descobriment de la fortuna oculta de María Jesús Parets, la secretària general de la Federació de Banca de Comissions Obreres, no hagin fet saltar totes les alarmes entre les hosts de Fidalgo, sinó tot el contario, és un signe evident de fins a on ha arribat la degradació i l’autisme moral en els seus crápulas cúpules. Clar que en el pecat duen la penitència. Alguna cosa estarà passant sota les flamants candilejas quan els embulls mediàtics de control, fidelizados per CCOO i UGT, no aconsegueixen silenciar el degoteig de vagues de caràcter assembleari (“salvatges”, cridava el verticalismo franquista a plantis d’acció directa com el dels conductors d’autobusos de Barcelona) que cada vegada es prodiguen més. Fins i tot, els intents de rebentar-les recorrent al brut expedient de mostrar als seus promotors com la kale borroka del moviment sindical, com va fer torticeramente Telemadrid amb la de la neteja en el metre de la capital, han tingut en ocasions un efecte bumerang.

Caldrà estar atents a la forma que maniobrin les executives de cocos i ugetistas, caretas fora, cul en paret!, davant l’esclat de la crisi del sector immobiliari presentada fins a ara gairebé com un refredat passatger sense conseqüències. Quan el desplomi del maó, indústria auxiliar i serveis, amb la seva seqüela de desocupats de llarga durada, emigrants a la deriva i descens brusc de la capacitat adquisitiva familiar s’ajuntin amb la implosión del pagament usurero d’unes hipoteques per immobles trencats vindrà el moment de la veritat. Aquí es veurà la catadura real d’un sindicalisme nascut d’aquells Pactes de La Moncloa del 77 que va instaurar el model vigent de contenció salarial per sota de la inflació i els beneficis salarials i que, com en el cas del saqueig de per Mario Conde, quan més encastella als caps més despeña als treballadors. Menjo Robin Hood, però al revés.