Adipal/ inSurGente.- Per quin el socialisme, teòricament una alternativa humanitària al capitalisme, va fracassar a Europa i a Àsia? El capitalisme va tenir l’habilitat de, al privatitzar els béns materials, socialitzar els béns simbòlics. Dintre de la champa d’una favela una família miserable, desproveïda dels seus drets bàsics com alimentació, salut i educació, pot somiar amb l’univers oníric de les telenovelas i creure que, mitjançant la loteria, la sort, l’església que li promet prosperitat, o fins i tot a través de la il·legalitat, arribarà a tenir accés als béns superflus.
El socialisme va cometre l’error de, al socialitzar els béns materials, privatitzar els simbòlics, per això va confondre la crítica constructiva amb contrarrevolución, cercenó l’autonomia de la societat civil a l’enganxar al partit els sindicats i els moviments socials, va cohibir la creativitat artística pel realisme socialista; va permetre que l’esfera de poder es transformés en una casta de privilegiats distants dels anhels populars, i va cedir a la paradoxa d’obtenir grans avanços en la carrera espacial sense ser capaç de suprimir degudament el mercat minorista de gèneres de primera necessitat.
Avui queda Cuba com exemple de país socialista. Tots coneixem els desafiaments que la Revolució enfronta en vespres del seu mig segle d’existència. Sabem dels efectes nefasts del bloqueig imposat pel govern dels EUA i de com la caiguda del mur de Berlín va deteriorar l’economia de la illa.
A pesar de totes les dificultats, en aquests 49 anys la Revolució va assolir assegurar a 11.2 milions d’habitants els tres drets bàsics: alimentació, salut i educació. Va elevar l’autoestima de la ciutadania cubana, que tan bé s’expressa en les seves victòries en els camps de l’art i de l’esport, així com en la solidaritat internacional, a través de milers de professionals de les àrees de la salut i l’educació presents en més d’un centenar de països del món, generalment en regions inhòspites marcades per la pobresa i la misèria.
El socialisme cubà no té el dret de fracassar! Si succeís, no serà Cuba solament la qual, com símbol, desapareixerà del mapa, com va succeir amb la Unión Soviètica. Seria la confirmació de la funesta previsió de Fukuyama, que “es va acabar la història”; l’esperança -una virtut teologal per a nosaltres, els cristians- es va acabar; va morir la utopia; i va vèncer el capitalisme, va vèncer per a uns pocs -20% de la població mundial que usufructúa els seus avanços- sobre una muntanya de cadàvers i de víctimes.
Els amics de la Revolució cubana no esperem de Cuba grans avanços tecnològics i científics, serveis turístics de primera classe, medalles d’or en justes esportives. Esperem més: l’acció solidària que parlava Martí; la felicitat d’un poble construïda sobre la base de valors ètics i espirituals; el principi evangèlic de compartir els béns; la creació de l’home i la dona nous, com somiava el Che, centrats en la possessió, no dels béns finits sinó dels béns infinits, com generositat, desenganxo, compañerismo, capacitat de fer coincidir la felicitat personal amb els avatars comunitaris.
En resum, vam esperar que a Cuba el socialisme sigui sempre sinònim d’amor, que significa lliurament, compromís, confiança, altruisme, dedicació, fidelitat, alegria, felicitat. Doncs el nom polític de l’amor no és altre que socialisme.
[Autor de" La mosca blava. Reflexions sobre el poder", entre altres llibres. Traducció de J.L.Burguet]
Les reforme que estan ucceïnt a Cuba sonen ineressants, espero que vinguin acompanyades de més llibertats i paticipació plítica i no d’un gir cap al socialisme a la xinesa!