Els pecats de Mefisto

La hipocresia de Benedicto XVI i el silenci còmplice dels mitjos

Ratzinger va ordenar silenciar els abusos a menors sota amenaça d’excomunió

inSurGente/ Canàries Setmanal (C. Venaya).- No resulta difícil imaginar la ràbia que han d’haver sentit les víctimes dels abusos sexuals comeses per cures catòlics, després d’escoltar les declaracions efectuades per Benedicto XVI amb motiu del seu viatge als EEUU. Segons va recollir amb grans titulars la premsa internacional, Joseph Ratzinger va arribar A Washington -on li esperava George W. Bush- amb un “missatge de disculpes pels abusos sexuals contra menors perpetrats per alguns sacerdots en aquest país”. Amb aquest imprecís adjectiu, oportunament seleccionat, Ratzinger s’estava referint als més de 4.300 cures que -segons un informe publicat recentment- van estar implicats en Estats Units en aquest tipus de delictes, des de la dècada dels 50. Facin clic en “Llegir més” per a ampliar la informació.

En els EEUU, com a Irlanda o Canadà, un enorme nombre de casos de pederastia va començar a sortir a la  llum en el 2002, donant lloc a una sèrie d’escàndols mediàtics i sentències per les quals l’Església s’ha vist obligada a pagar milionàries indemnitzacions a les víctimes. Aquestes són majoritàriament barons, i en molts casos nens impúberes en l’època en la qual van sofrir vexacions sexuals de tot tipus. Per descomptat aquests països no són els únics en els quals s’han produït tals abusos en escoles dirigides per ordres eclesiales catòliques. En Espanya, sense anar més lluny, on el control de l’escola per part de l’Església va ser absolut durant més de quatre dècades, no és difícil escoltar a antics alumnes d’aquests centres relatar com van sofrir tocaments o altres agressions sexuals. Però aquí, com a Itàlia, el poder que encara exerceix l’Església Catòlica sobre les institucions ha fet que un ferri silenci emmordassi una història que algun dia, sens dubte, haurà de ser contada.

Mentre volava cap als Estats Units, Benedicto XVI va declarar, amb la naturalitat de qui pretén fingir innocència, que els escàndols de pederastia van anar “una vergonya que no s’ha de repetir”. Segons va manifestar el cap de l’Església romana,  els casos referits havien suposat “un gran sofriment per a EEUU, per a l’Església i per a mi, personalment”. “No comprenc com això va poder succeir”, va agregar amb aparent pesar Ratzinger als periodistes que li van acompanyar en l’avió.

La realitat, no obstant això, és altra bé diferent. Joseph Ratzinger és conscient que durant anys milers de pederastes van ser encobertsencobrits i protegits de l’acció  de la Justícia per les supremes jerarquies de l’Església. Aquesta complicitat de les seves superiors, el sistemàtic encubrimiento per part de la Jerarquia dels cures pederastes, va permetre que aquests continuessin abusant impunement de diverses generacions de nens i adolescents, tant nord-americans com irlandesos. Per a evitar l’escàndol, l’Església utilitzava el procediment d’enviar als pederastes denunciats a altres destinacions on nous menors tornaven a sofrir els abusos dels clergues viciosos. Existeixen nombroses sentències judicials i documents que proven el que afirmem. Només a manera d’exemple il·lustratiu es pot esmentar el cas de Bernard Law, arquebisbe de Boston, que va haver de dimitir en l’any 2002, després que centenars de casos de delictes sexuals que ell havia ocultat saltessin als titulars de la premsa. De manera similar van actuar l’arquebisbe de la diòcesi de San Juan de Terranova (Canadà), Alphonsus Penney i el de Cardiff (Irlanda), John Aloysius Ward, entre molts altres dignatarios de l’Església de Roma.

La  ” llei del silenci” en casos d’aquest tipus ha estat sempre  una norma en l’Església Catòlica. Però en les incidències concretes que es van produir als Estats Units  els encobridors no van actuar per compte propi. Va ser el mismísimo Benedicto XVI – llavors prefecto de la Congregació per a la Doctrina de la Fe – qui va ordenar silenciar els abusos a menors. En una carta recuperada pel semanario The Observer i datada al maig de 2001, Joseph Ratzinger ordenava a tots els bisbes que disposessin les mesures necessàries per a mantenir en total secret les investigacions que involucraven a sacerdots en aquest tipus de pràctiques deleznables.

Qui avui està al capdavant de l’Església Catòlica i imparteix doctrina moral urbi et orbi – condemnant o salvant amb el respatller de l’Esperit Sant – exigiria al seu subordinats que ocultessin els casos de pederastia a la justícia ordinària. En l’al·ludida missiva, Ratzinger reclamava per a l’Església la jurisdicció d’aquest tipus de delictes “perpetrats per un clergue contra un menor”. “Casos d’aquestes característiques són matèria de secret pontifici” - escrivia Joseph Ratzinger de pròpia mà – advertint que qui trenqués aquest secret durant el termini de 10 anys seria castigat i “possiblement sofriria l’excomunió”. L’ordre del cardenal va ser acatada amb l’obediència que correspon a la religiositat de la seva grey. Però aquesta complicitat amb els delinqüents no va poder impedir que els abusos sexuals trenquessin la penombra amb la qual Ratzinger va intentar embolicar-los i la veritat va acabar obrint-se camí.

Avui, transcorreguts alguns anys des que aquell sever custodio  de la Doctrina de la Fe pretengués impedir que els seus sacerdots compareguessin davant la” justícia dels homes”, Joseph Ratzinger intenta esborrar les seves responsabilitats afirmant que “hem de fer tot el possible perquè aquests abusos no tornin a succeir”. Resulta significatiu, no obstant això, que Ratzinger no hagi manifestat explícitament en els EEUU la disposició del Vaticà a col·laborar amb els tribunals que continuen investigant els delictes de pederastia comesos per sacerdots en aquest país. Succeïx que, malgrat la gran cerimònia mediàtica que el papa Benedicto ha protagonitzat al costat de Bush aquests dies en la capital de l’Imperi, amb la col·laboració sempre submissa dels grans mitjans de comunicació, l’Església  catòlica continua protegint amb santa obstinació tridentina als seus pederastes. Alguns d’ells, reclamats judicialment en els EEUU, segueixen trobant avui un confortable recer després dels reixats del Vaticà. Diríase que, en el fons, l’Església de Roma no ha acabat d’assumir la culpabilitat de molts dels seus nombrosos pastors perversos. I és que, al cap i a la fi,  “hi ha punts  menors que estan d’acord amb els abusos i que, fins i tot, si et descures et provoquen”. O no va ser això el que va dir el Bisbe de Tenerife, don Bernardo Álvarez?