L´aigua de totes les Mediterrànies

Mª Josep Picó. Levante-emv

Somiàvem que l´aigua era valorada com a patrimoni públic. Que els recursos hídrics havien esdevingut una autèntica eina de diàleg entre pobles i països de la Mediterrània. Que el subministrament estava completament garantit, com també la depuració. Que la contaminacio era aigua passada. I que la preservació d´ecosistemes com ara rius, llacs, zones humides, aqüífers, etc, era tan evident que no calia cap lluita cívica per aconseguir accions administratives favorables. Al contrari, els governs actuaven al servei del benestar dels ciutadans i de l´equilibri ambiental, alhora que afavorien la participació social. Fins i tot, la indústria s´havia abocat a la investigació en noves tecnologies per fer més eficient gestió dels cabals i aquesta activitat promovia la recerca científica en diverses matèries vinculades a la sostenibilitat. Tampoc no descuidàvem la cultura i el patrimoni, així que gaudíem de la sensació que l´educació hídrica s´integrava en el currículum escolar, en les activitats culturals i en protegir el patrimoni arquitectònic antic vinculat a la gestió de l´aigua.
Veníem d´una trentena de països que s´emmirallen a l´horitzó mediterrani. Érem 74 persones de cultures i deficiències hídriques ben diverses, però teníem un sol objectiu: la governabilitat de l´aigua, la qual depèn del coneixement mutu i d´una gran dosi de respecte. Estàvem a Torí, fa dues setmanes, l´Istituto Paralleli i la Fundació Anna Lindh havien convocat el Water&Cutures in dialogue.
El meu grup idear la creació d´una gran plataforma: la Xarxa Euromed de Ciutats per l´Aigua, despolititzada i amb mires globals. Des del principi, vam veure que era un projecte utòpic, només calia escoltar els diversos arguments que havíem importat de cada país. Tot i les discussions, vam ser capaços de pactar les bases d´allò veritablement fonamental per a posar en marxa aquesta xarxa, un pla que vam presentar a l´Ajuntament de Torí. El més important, però, era l´experiència del debat intercultural. I com deia un dels coordinadors del diàleg, Aimeur Heridi, de Tunísia, vam ser blue ambassadors i vam entendre la complicació de la negociació internacional i la delicadesa del recurs aigua.
Un trencaclosques hídric de primera magnitud. Mentre a l´Europa del nord aspiràvem a la conservació de la biodiversitat i a la construcció d´infraestructures com ara els transvasaments o a l´increment del preu de l´aigua, a Síria, simplement, desitjàven tindre un sistema de subministrament i depuració. Els col·legues d´Egipte explicaven com el seu govern no vol decir cap competència sobre el Nil altres països africans i els companys de Palestina, tot i el seu rebuig constant de l´administració israeliana defensaven que aquesta administració reomplira la mar Morta amb aigua de la Mediterrània mitjantçant la construcció d´una gran canonada perquè percebien que els seus aqüífers se´n prodrien beneficiar. I el nostre líder, l´hidrogeòleg d´Eslovàquia Michal Kravick, insistia en el Nou Paradigma de l´Aigua, aquell en el qual, per exemple, l´urbanisme s´integra en la natura i permet la recuperació de la pluja per a la recàrrega dels aqüífers.
Fa dècades que sentim que les guerres del segle XXI seran per l´aigua i que l´or blau del futur serà molt més valorat que l´or negre i el daurat junts. Però la guerra és de guerrilles. De xicotets regnes liderats per cacics vestits amb els vots democràtics. O ni tan sols això… A la conca mediterrània vivim 450 milions de persones i una tercera part es concentra en el litoral on, precisament hi ha menys possibilitat s´emmagatzemar aigua. Encara que es considera una regió semiària, població serem 550 milions de ciutadans en 2025. El nostre repte no pot ser altre que entendre´ns i compartir els recursos. Per tant, malgrat el condicionaments climàtics -aquests dies Torí i el Piamont pateixen un greu episodi d´inundacions- i polítics, vam acordar que no deixaríem de lluitar pel nostre somni: l´aigua pot ser una font de diàleg i el pont per a gaudir d´un món més just, més saludable i en pau.