‘Els estrangers van augmentant’

Cayuco interceptado, a su llegada al puerto de Los Cristianos, en Tenerife- REUTERS

Les xifres avançades del padró corresponent al 2007 confirmen que l’heterogeneïtat de la població espanyola és una característica irreversible de la nostra demografia, que condiciona totes les polítiques socials i obliga a perseverar en els mecanismes que garanteixen la diversitat sense danyar la cohesió social. Que l’11,3% (5,2 milions) dels més de 46 milions de persones que acull Espanya siguin estrangers implica acceptar que és necessari portar a la pràctica polítiques que habituïn la població autòctona a conviure en un ambient de pluralisme cultural –costums, religió, idiomes– inconcebible només fa 10 anys. I aquest esforç ha de ser especialment intens i constant en comunitats autònomes com per exemple Catalunya –7,3 milions d’habitants– la primera en què els estrangers són més d’un milió (14,9% del total).
Tant o més reveladores que les xifres mateixes són dues dades que reflecteixen els efectes que sobre els moviments migratoris intraeuropeus ha tingut l’ampliació de la Unió Europea en direcció cap a l’est. La comunitat romanesa ara ja és el primer col.lectiu estranger, per sobre del marroquí, amb un increment del 38,3%, i la búlgara ha crescut el 25,9%, traducció de l’efecte crida que les economies occidentals tenen sobre les poblacions castigades pels reajustaments estructurals dels paï- sos que acaben d’arribar a l’Europa unida. Es tracta d’un fet que, no perquè sigui esperat, pot donar-se per descomptat, vist que els problemes d’encaix de la immigració procedent de l’Europa oriental tenen en molts casos una intensitat semblant als de la immigració no europea.
Els propòsits del Govern d’establir una sèrie de cauteles per contenir les reagrupacions familiars i afavorir el retorn dels immigrants en atur mitjançant la possibilitat de percebre de cop la totalitat del subsidi és improbable que introdueixin efectes correctors significatius. Quan la xifra d’estrangers inscrits al padró creix, com el 2007, per sobre de les 700.000 persones, no hi ha de- mògraf que no arribi a la conclusió que la voluntat de permanència és més forta que el desig de tornar a casa. Si, com és el cas, el clima de crisi econòmica –incloent-hi l’alimentària– és lluny d’haver-se dissipat, la voluntat d’arrelar en un entorn pròsper encara és més forta. Perquè no es pot oblidar que els efectes de la crisi, per durs que siguin en les economies desenvolupades, encara ho són molt més en les depauperades.

Editorial de El Periódico

Lo dejaron todo.

Sus familias. Sus amigos. Sus hogares.

Los pueblos donde nacieron. Las calles donde pasaron su infancia.

Huian a veces de la injusticia y del poder. A veces de la intolerancia. A veces de la pobreza.

Habian luchado contra todo eso. Algunos quizas mas de lo debido… y debian irse.

Llegaron con lo puesto.

Vulnerables. Con miedo.

Orgullosos y humildes a un tiempo, si se puede.

Pero desbordantes de esperanza y determinados a que una vida mejor estuviera al alcance de su esfuerzo. Les habian dicho que en las nuevas tierras solo se considerarian sus capacidades y resultados.

Solo quien lo vivio lo puede entender en su vastedad…

Algunos ni hablaban el idioma.

Algunos sentian frio, porque venian de paises calidos. Otros calor, porque venian de paises frios, y se vestian en consecuencia, extrañamente.

Algunos tenian religiones desconocidas, ritos extraños para los locales, que a veces olvidaban que ellos o sus antepasados habian tambien sido extraños en esa tierra y habian practicado otros ritos igualmente extraños y ajenos a los nativos.

Para cuando pisaron las calles de su nuevo hogar por primera vez, a muchos ya les habian puesto nombres y apellidos distintos, en una arbitrariedad entre jocosa e indiferente ante la cual agacharon la cabeza, en una aceptacion agradecida y sin rencores.

Porque sentian que a fin de cuentas estaban recibiendo mas de lo que les sacaban.

Se adaptaron. Se conocieron entre ellos. Se unieron. Se mezclaron.

Adoptaron todos un idioma que no era el que aprendieron en la infancia, aportando lo suyo y convirtiendolo en una mezcla infinita de sutilezas de origenes distantes, para deleite de algunos y desagrado de otros.

Y nada fue lo mismo despues de ellos.

Ellos, que eran los parias de la tierra cuando salieron, trajeron a estas tierras la riqueza mas grande que se pueda llevar sin que se vea. La diversidad, la valentia, el esfuerzo… todos esos valores que hicieron de nuestros paises mezclas efervescentes de sangres, historias y culturas.

Eran nuestros mayores, en todos los casos.

Fuimos nosotros, en muchos casos.

Quizas sean nuestros hijos, quien sabe…

Respeta su memoria y su presencia…

…quizas seas tu, mañana.

Fuente: Martín Romano