Aznar, autèntic pitxer xinès

Juan Antonio Blay

Levante-emv

Traducció de Jon Kepa

Existeix un vell i prestigiat aforisme segons el qual les formes en l’àmbit polític són molt importants; en alguns moments, fins i tot determinants. La història política de qualsevol comunitat humana està plena d’exemples que ratifiquen la certesa d’aqueixa afirmació. En 1988, el PSOE va celebrar un congrés federal en el qual, com sol ser habitual, va haver les consabudes pugnes per a configurar l’executiva, llavors comandada per Felipe González i administrada per Alfonso Guerra. Arribat el moment determinant, Antonio Sotillo, un polític del PSPV que feia carrera en aquella Administració socialista, va ser cridat per Guerra per a comunicar-li la seua entrada en l’adreça federal del partit. Sotillo, que no despertava excessives simpaties en la seua pròpia federació, va rebre la notícia amb tanta satisfacció que va traslladar el fet al periodista que pululaba pels passadissos del conclave socialista. Lógicament, a l’endemà la notícia va quedar impresa en les pàgines del rotatiu, que no era altre que LEVANTE-EMV, donada la fiabilitat de les fonts. Van faltar minuts perquè els enemics de Sotillo informaren a Alfonso Guerra del cridaner titular en el periòdic, que fet i fet tindria tràgiques conseqüències èr a el seu protagonista: el seu nom va desaparèixer fulminantment de la llista de membres del sancta sanctorum del PSOE.

En les dues primeres jornades del XVI congrés nacional del PP, les formes han adquirit una gran transcendència, fins el punt de marcar el desenvolupament de les sessions. I en aqueix terreny José María Aznar s’ha desembolicat, conscient i premeditadament, com peix en l’aigua per a traslladar els seus missatges. Ocorre que ho ha fet, tant el divendres com ahir, dissabte, per a complicar-li l’existència a Rajoy i al seu projecte de renovació del Pàg. La displicència amb la qual va saludar al seu successor en la sessió inaugural va ser una mostra de dolenta educació i de nul·la qualitat humana, tant personal com política. El seu discurs d’ahir va ser, senzillament, una ficada de pota que rebaixa fins a nivells ínfims el prestigi polític que haguera pogut conservar. «Unes paraules impròpies d’un president d’honor del partit», va sentenciar Jesús Posades, un parlamentari històric del PP i, a més, exministre seu que sempre s’ha envoltat de moderació, sensatesa i discreció. Amb les seues paraules d’ahir, Aznar va ratificar el desfavor del dia anterior i va posar de manifest que sosté una perniciosa concepció del que ha de ser el Pàg.

El seu catàleg de recomanacions no té desaprofitament per­que, en síntesi, ve a concloure que els treballs dels 3.025 compromisaris convocats a debatre ponències i fins i tot la pròpia celebració del congrés són totalment inútils. El que cal fer és el que ell, Aznar, ha tingut l’ocurrència de dir-los a tots a la cara, començant per Rajoy. De manera i manera que tot la resta no serveix per res. Aznar ha posat de manifest altre aforisme polític, difós en el seu moment per Felipe González, segons el qual els expresidents i ex mandataris són com els pitxers xinesos, molt vistosos i fins i tot extremadament valuosos però que sempre són tremendament molests per a l’esdevenir diari independentment del lloc en el qual es col·loquen. Doncs bé, Aznar ja ha consolidat la seua condició d’enutjós pitxer xinès per al Partit Popular que vol obrir-se pas a partir del congrés que conclou avui. Només resta constatar si després de la seua falta d’educació per les formes hi ha un propòsit de dinamitar el que es posa ara en marxa.