Mestres

Josep María Jordán Galduf *. Levante-emv

Arriba el dia de Sant Joan i s´acaba el curs escolar, en primària i secundària. Temps de tancar un període d´ensenyament i de preparar-se per a encetar-ne un altre, després d´un descans imprescindible. Temps també en què alguns mestres d´escola i d´institut apleguen a la fi de la seua etapa activa i es jubilen, deixant enrere distintes generacions d´alumnes i deixebles. Gent que els deu respecte i gratitud, perquè ha descobert tantes coses amb la seua ajuda. És el cicle de la vida que no para, i que es manifesta amb claredat en l´activitat educativa.

El mestre de La lengua de las mariposas, que encarna Fernando Fernán Gómez, es va jubilar el dia de Sant Joan de l´any 36 i després de rebre la gratitud del poble va ser víctima de les pitjors passions que genera un sistema tancat i autoritari, sota el domini dels més poderosos. El mateix ambient que replega la novel·la Historia de una maestra, de Josefina Aldecoa, on es narren les esperances del principi de la dècada dels anys 30 i els infortunis de la seua fi, en aquella Espanya de caràcter encara tan rural. Sortosament els pitjors aspectes de tot allò han quedat en el passat, i alguns mestres de mestres, com Gonzalo Anaya, que acaba de faltar, van tractar d´infondre en les posteriors generacions d´educadors els components essencials d´un bon ensenyament.
Ara acaba un altre curs i es jubilen altres mestres i professors d´escola i d´institut. Ho fa, per exemple, Rosario Ortells, que ensenyava a L´Eliana, o Fina León, que ho ha fet a Llíria. Mestres carismàtiques que no han passat desapercebudes després de molts anys de professió. Mestres que han format els seus estudiants a més d´ensenyar-los matemàtiques o llengua. Mestres que han sembrat afecte i bons sentiments, a més d´aportar racionalitat als seus deixebles. «Temps, fa temps hi havia vostè, mestra, i el seu món de tinter i banc, pissarra i davantal blanc». Això deia Serrat en una cançò dedicada a una mestra que feia dolça l´escola i al cap dels anys es preguntava: «què han fet, on han dut el meu grapat de menuts».
Món pare no era mestre de professió, però va ser també un educador. I des de l´activitat educativa animava els estudiants a practicar l´esport. Sobretot el bàsquet. Ell va fundar el club de bàsquet Llíria a la fi del anys quaranta. S´ha complert darrerament el seixanta aniversari del club, i amb aquest motiu s´ha publicat un magnífic llibre i un ex-cel·lent DVD a càrrec de Julio Tàrrega. Un material que parla del bàsquet valencià i de la gent que l´ha viscut els darrers 60 anys. Un tros de vida i d´història.
Arriba el dia de Sant Joan i s´acaba el curs escolar. De vegades recorde els anys d´infància i adolescència en què, arribat aquest dia, pareixia encetar-se un estiu infinit on tot era possible: banys, jocs, lectura, fantasia. La vida canvia i es complica, però amb l´estiu per davant no podem renunciar a la lectura i la fantasia. Potser El juego del ángel, de Carlos Ruiz Zafón, ens pot ajudar en aquesta aventura; o El tren nocturno a Lisboa, de Pascal Mercier; o El profesor, de Frank McCourt. Bon estiu i moltes gràcies als bons mestres.

*Catedràtic d´Economia Aplicada.Universitat de València