Discriminació d’opositors valencians a Mora d’Ebre

Mireia Camarena, Noelia Pastor Vidal, Sofia Rodriguez, Carmela Roig i Lluis Garcia.

La Vanguardia

Als tribunals nº 44 i 45 de l’oposició de mestres d’Educació Infantil de Mora d’Ebre a Tarragona: Som “les valencianes que no aneu a aprovar mai a Catalunya”. Li sona aquesta frase, Sra. presidenta del tribunal 44? Algunes no van poder suportar la pressió a la qual van ser sotmeses amb les seves preguntes i comentaris despectius, cap a les nostres exposicions, que van crear en principi la confusió mes absurda a la qual es pot sotmetre un/a opositor/a. Aquestes perles com “aquesta no és la metodologia de Catalunya” o “Com diu vosté, que sense saber tot l’abecedari un nen pot escriure?” o referències als nivells de continguts en educació infantil i altres perles. I van sortir amb llàgrimes en els ulls i jurant no tornar mai mes a Catalunya.

Ens permetem, no recordar-li si no ensenyar-li. Sra inspectora, que la metodologia és un element curricular de caràcter orientador no prescriptiu que cada centre i cada mestra/o ha d’aplicar tenint en compte els principis d’intervenció educativa i adequant la mateixa a les característiques dels alumnes i del centre que es vagi a aplicar. No existeixen dos centres iguals, ni tan sols dos nens iguals ni cap metodologia de Catalunya.

Al Sr. de l’abecedari sencer, li podem suggerir una idea que li pot obrir nous horitzons en “el seu seny”. Llegeixi el següent per favor: La M amb l’A: MA; i la M amb l’A: MA = MAMA. Fins i tot li pot canviar la primera A per la E, i la segona A per l’O. amb el que, fins i tot pot canviar el significat de les paraules, solamente amb quatre lletres.

No anem a seguir contant, que després de tot un any de preparar-nos per a aquesta oposició, vam descobrir que sabem mes que els components del tribunal que ens examina, que han estat seleccionats a dit, per sorteig o voluntaris, sense que ningú els hagi preguntat si estan preparats per a això.

Suposem que les seves famílies se senten molt orgulloses que tinguin l’honor i la responsabilitat de ser membres i “miembras” d’un tribunal d’oposicions. Les nostres –algunes mares ens van acompanyar i fins i tot van escoltar les nostres exposicions i el seu comentaris insultants- senten impotència i ràbia de veure com s’ha humiliat a les seves filles. De veure el rebuig cerril que han estat sotmeses les seves filles pel fet de ser del país veí.

No ens ha humiliat Catalunya, ens ha humiliat la prepotència d’unes persones que han fet bo la dita de “dóna-li comandament a algú i de seguida el coneixeràs”. D’unes persones que no entenem com es dediquen a educar sense tenir educació, ni saber el que és el respecte per les persones que tenen dret a un treball sense que els condicioni la seva procedència.

Si, som valencianes, parlem la mateixa llengua que vosaltres. Ara mateix sona una cançó de Lluis Llach que diu: “No és això, companys no és això, pel que varen morir tantes flors….” Els nostres pares ens han contat que, mentre escoltaven cançons com aquestes, corrien davant dels “grisos” i creien que en el futur no haurien persones com vostès. Eren uns utòpics.

Tenim companyes i companys que s’han examinat en altres tribunals i han aprovat i van a ser mestres de nens catalans als quals van a educar i voler sense preguntar-los d’on procedeixen. I anem a aixecar ara mateix les nostres copes plenes d’un bon vi del Priorat, per a brindar per això. I us anem a oblidar perquè tenim afecte i il·lusió de sobra, per a donar als nostres futurs alumnes, siguin d’on siguin i a través de les metodologies mes diverses que puguem, perquè tots se senten feliços de tenir-nos com a mestres seus.

Pd: Futurs opositores/és: Preneu nota dels noms dels components dels tribunals 44 i 45. ¡Esteu advertits!