Jaume I el Conqueridor
(1208-1276)
per José Hinojosa Montalvo
Universitat d’Alacant
Acadèmic d. de la Reial Acadèmia de la Història
Jaume I (Montpeller, 1208 – València, 1276/1213-1276). Dit el Conqueridor. Rei d’Aragó, de Mallorca i de València, comte de Barcelona i d’Urgell, i senyor de Montpeller. Fill de Pere II d’Aragó i de Maria de Montpeller, va ser engendrat de manera casual, segons la llegenda, a causa de les dolentes relacions dels seus progenitors. Com el rei Pere no volia veure la reina, un cavaller, amb enganys, fent-li creure que en el jaç hi havia una altra dama a la qual cortejava el monarca, va aconseguir dur-lo al palau de Mirabais, introduir-lo en el llit i aconseguir que la reina quedara encinta. En aquest palau de Montpeller va nàixer el 2 de febrer de 1208 el primogènit. La reina va ordenar encendre dotze ciris amb els noms dels apòstols, manifestant que el ciri que més temps durara encès donaria el nom del seu fill, cosa que va succeir amb Santiago Apòstol, sant Jaume.
Jaume I es va casar el 6 de gener de 1221 a Ágreda amb Elionor, filla d’Alfons VIII de Castella i d’Elionor d’Anglaterra als catorze anys. El matrimoni va ser anul·lat, a petició del rei, per l’Església per raons de parentiu quan el aquest va complir 22 anys i ja tenia un fill (Alfons, mort l’any 1260).
El segon matrimoni de Jaume I va tenir lloc a Barcelona el 8 de setembre de 1235, quan tenia vint-i-sis anys, i l’elegida va ser Violant, filla d’Andreu II d’Hongria, i dona de caràcter fort, amb l’objectiu de fer reis els seus fills Pere i Jaume, mitjançant la persecució a Alfons i la intervenció en la política reial. Tots dos van tenir quatre fills i cinc filles: Pere III, el successor al tron; Jaume, que regnaria a Mallorca; Ferran, que va morir en vida del pare; i Sanç, arxidiaca de Belchite, abat de Valladolid i arquebisbe de Toledo, que va morir l’any 1275 presoner dels musulmans granadins. Les filles van ser: Violant, que es va casar amb Alfons X de Castella; Constança, casada amb Manuel, infant castellà fill de Ferran III; Maria, que va ser religiosa; Sança, que va morir com a pelegrina a Terra Santa; i Isabel, casada l’any 1262 amb Felip III de França. La reina Violant d’Hongria va morir a Osca, el 12 d’octubre de 1251.
Tradicionalment hom ha considerat que va ser el desig de Violant d’aconseguir bones herències per als seus fills el motiu que va dur a convèncer a Jaume I de la partició dels seus regnes, però a aquesta explicació simplista cal afegir també una concepció patrimonial, que va convertir la Corona d’Aragó en una sèrie de peces en les quals va fer la seua, i així, va tenir lloc un primer repartiment (1241), segons el qual el primogènit Alfons heretaria Aragó i Catalunya, l’herència peninsular del seu pare, i Pere, fill de Violant, heretaria València, les illes Balears, el Rosselló i la Cerdanya. No obstant això, l’any 1243 un nou testament va llegar Aragó a Alfons; Catalunya i València a Pere; i les Balears, a Jaume. De nou va testar l’any 1248, incloent-hi en el repartiment el nou fill, Ferran. Mort Alfons (1260), va atorgar nou testament i va llegar (1262) Aragó, Catalunya i València a Pere; i les Balears, el Rosselló, la Cerdanya i Conflent a Jaume.
Després de la mort de Violant el rei es va llançar a una carrera d’enamoraments, ja que, com van anotar els seus cronistes, era “hom de fembres” , podem esmentar Aurembiaix d’Urgell; o Teresa Gil de Vidaure, a la qual es va prometre en matrimoni, però el rei la va abandonar quan aquesta va emmalaltir de lepra, amb la intenció de casar-se de nou. Na Teresa va recórrer a Roma i el papa no va anul·lar aquest matrimoni, cosa que va moure la ira de Jaume I contra el seu confessor: el bisbe de Girona, acusant-lo de revelar el secret de confessió del seu matrimoni, i va manar tallar-li la llengua, segons els cronistes. D’aquest matrimoni va nàixer Jaume, senyor de Xèrica, i Pere, senyor d’Ayerbe. De les relacions amoroses amb Guillema de Cabrera va nàixer Ferran Sanxis, al qual va lliurar la baronia de Castre. Amb Berenguera Ferrandis va tenir Pere Ferrandis, senyor de la baronia d’Híxar, mentre que amb Berenguera Alfonso, filla de l’infant Alfonso de Molina, no va tenir descendència. Aquests bastards reals van ser, per tant, l’origen d’algunes de les més importants cases nobiliàries d’Aragó i València.
Jaume I va ser un rei de gran caràcter i d’una forta personalitat, com podem veure en la Crònica i en les descripcions que ens han deixat altres autors, en particular Desclot. El rei apareix com un personatge de considerable alçària, de cabell ros i, com narra Desclot, de presència cavalleresca, blanc de cutis i de pèl ros, belles dents i fines i llargues mans. Entre les seues qualitats morals sobresurten dos: la generositat i la fidelitat a la paraula donada. Religiositat i bel·licositat s’entremesclen en la seua personalitat, fruit de la seua criança i educació entre els templers, de manera que considera el seu esperit cristià al servei armat de la cristiandat, plasmat en la lluita contra l’Islam. En la seua vida i les seues empreses veiem també la fe, el providencialisme i la devoció mariana, com testimonien les nombroses mesquites transformades en temples cristians i consagrades a Maria. La valentia i l’orgull també formen part de la seua personalitat, visible en l’episodi de treure’s ell personalment la fletxa que va travessar-li l’os del crani; orgull de la seua família, conservat fins la seua vellesa; la sensibilitat, visible en l’episodi de l’oreneta que va niar en la seua tenda, les llàgrimes vessades en conquerir València i tants episodis, que no són incompatibles amb la crueltat, com ara tallar-li la llengua al bisbe de Girona. Va ser un gran creient i un gran pecador, a més de femeller, ja que els últims amors corresponen a les vespres de la seua mort. Va ser un monarca amb molta longevitat, va morir als 71 anys, després de seixanta-tres de regnat, que coincideix amb l’època de l’apogeu medieval.
La infància de Jaume I va ser molt difícil perquè el pare va abandonar la reina Maria i també al mateix Jaume, embolicat com estava en el remolí de les guerres al Migdia francès, on Pere II (Pere I el Catòlic) va trobar la mort en la batalla de Muret (1213), amb l’infant lliurat a l’enemic Simó de Montfort, com a promès d’una filla seua. Aquest any va morir la reina Maria a Roma. Van ser anys difícils, fins i tot Jaume va patir un atemptat en el bressol. El seu regnat es va iniciar amb una minoria sota la protecció especial del papa Inocenci III, que va fer que l’any 1214 Simó de Montfort retornara al rei–infant i la permanència des de 1215 a Montsó, confiat a l’orde del Temple, segons les disposicions de la reina Maria: un consell de regència integrat per aragonesos i catalans, presidit pel comte Sanç, fill de Ramon Berenguer IV i besoncle de Jaume, gestionava els assumptes públics en aquests primers anys.
Una de les primeres dificultats que va haver d’afrontar el rei-infant, va ser l’amenaça del nou papa Honori III, successor d’Inocenci, defensor de Simó de Montfort, de replicar els intents dels aragonesos de venjar la mort del rei Pere; situació aprofitada per l’abat de Montearagón Ferran, oncle del rei, per a oposar-se al regent Sanç i obligar a la reunió de la cúria real a Montsó l’any 1218, concloent la regència del comte per la pressió del ban contrari en el qual hi havia els nobles aragonesos Eiximen Cornell, Pero Ahonés i Balasc de Maça, que després van participar activament en els enfrontaments de la noblesa i la monarquia. L’any 1219 va començar un nou consell encapçalat per l’arquebisbe de Tarragona, període que es pot considerar finalitzat amb les noces de Jaume amb Elionor de Castella, filla d’Alfons VIII, quan tot just tenia 13 anys, l’any 1221. Aquest any es van celebrar corts a Daroca, a les quals van assistir per a prestar homenatge al rei el comte d’Urgell i el vescomte de Cabrera. La pugna entre la noblesa i la monarquia va ser més cruenta encara durant els primers anys del monarca, alternant les estèrils lluites nobiliàries, la fallida financera heretada del seu pare, els problemes derivats de la successió en el comtat d’Urgell i l’enfrontament amb els Montcada i els Cabrera, la rebel·lió dels homes rics aragonesos després de la mort de Pero Ahonés l’any 1226 .
L’habilitat de Jaume I va permetre crear marges d’actuació relativament folgats, utilitzant per a això l’empresa reconquistadora contra l’Islam. Es tractava d’un procés molt més ampli, inscrit en el marc global de la política dels regnes cristians peninsulars. En efecte, a partir de 1212 i amb motiu de la batalla de Las Navas de Tolosa es va produir l’enfonsament i la fragmentació del poder almohade a Al-Andalus, cosa que va propiciar en les dècades següents l’avanç de les fronteres dels regnes cristians cap al sud, i així, mentre Portugal arribava a l’Algarve l’any 1249, Ferran III de Castella conqueria Sevilla (1248) i Jaume I el castell i la vila de Biar (1245), donant per finalitzada la conquesta de les terres valencianes. El motiu d’aquestes campanyes ha rebut diverses explicacions per part dels historiadors, l’hispanista francès Pierre Guichard les veu com el resultat de la superioritat militar dels cristians en el marc del xoc entre una societat cristiana feudalitzada i una societat islàmica tributària incapaç de generar un poder polític i militar fort, capaç de resistir una ofensiva exterior. Altres autors, en canvi, insisteixen en la importància que la guerra, i la conquesta de noves terres, té per a la classe feudal dominant, els nobles, com a mitjà d’incrementar-ne patrimoni i les rendes, cosa que en aquest cas es faria a costa dels andalusins, fragmentats políticament i febles militarment. R. I. Burns diu que el fet fonamental seria l’esperit de croada que impregnaria els cristians, tesi poc compartida avui dia. No hem d’oblidar que des de 1228 el rei propiciava un programa per a reafirmar el seu poder, per a recuperar el prestigi i l’autoritat de la Corona, que el pare havia arruïnat, i per a això va proposar una empresa militar col·lectiva que beneficiara a tots, amb ell com a motor i com a cap suprem d’aquest projecte.
En les Corts de Tortosa de 1225 es va proclamar la necessitat d’emprendre la reconquesta contra l’Islam, que es va iniciar amb el fracàs del setge sobre Peníscola, en no comptar amb la col·laboració dels cavallers aragonesos. Però no per això va desistir en la seua obstinació d’anar contra València i l’any 1226 va planejar una nova expedició, partint de Terol, que no va arribar a fer-se pel fracàs de la convocatòria, encara que el rei d’Aragó va obtenir d’Abu Zayd el pagament d’un cinquè de les seues rendes de València i Múrcia a canvi de la pau. El vell sistema de les pàries continuava en plena vigència. La violació de la pau pel vassall Pero Ahonés es va saldar amb la mort d’aquest i una guerra civil a Aragó. La fidelitat i ajuda del noble Balasc d’Alagó va ser compensada per Jaume I l’any 1226 amb la concessió de tots els llocs i castells que poguera conquerir en territori musulmà valencià, fet que anys després tindria importants conseqüències. L’any 1227, la intervenció papal a través de l’arquebisbe de Tortosa va permetre signar la concòrdia d’Alcalá, que procurava una pau entre el rei i els seus aliats, d’una banda, i les faccions dels barons d’una altra, cosa que va deixar la porta oberta a les grans empreses conquistadores de Jaume I. En el comtat d’Urgell el rei d’Aragó va restablir-ne el comtat a Aurembiaix d’Urgell, i amb una campanya només va haver-hi suficient per a apoderar-se dels seus territoris, que ella va traspassar a Jaume I. Aquest, al seu torn, els hi va retornar en feu.
En aquells dies es va produir la descomposició política del Xarq al-Andalus i l’any 1228 Ibn Hud es va proclamar emir dels musulmans a Múrcia, sent reconegut pels sarraïns d’Alzira, Xàtiva i Dénia, territoris que va perdre Zayd Abu Zayd, el domini dels quals arribava fins al Xúquer. La revolta de Zayyan d’Onda va dur a la guerra civil entre tots dos. Zayyan va ocupar València mentre que Zayd es va refugiar a Sogorb i va demanar l’ajuda de Pedro Fernández de Azagra, a canvi de la qual va lliurar Begís (1229) i potser també la conca de l’alt Túria. Zayd busca l’ajuda de Jaume I i el 20 d’abril de 1229 va signar a Calataiud un acord pel qual es va declarar vassall del rei d’Aragó, li va oferir la quarta part de les rendes del territori perdut i la donació de Peníscola, Morella, Alpont, Culla i Sogorb, a canvi d’ajuda militar i el lliurament dels castells d’Ademús i Castellfabib.
Jaume I va ser el primer gran protagonista de l’expansió mediterrània de la Corona d’Aragó, començant per la conquesta de Mallorca, que Jaume va promoure com una obra col·lectiva, que a va beneficiar a tots. Davant les agressions dels pirates mallorquins musulmans als mercaders de Barcelona, Tarragona i Tortosa, aquests van demanar ajuda al monarca, i en la reunió de Barcelona (desembre de 1228) van oferir-li les naus, mentre que els barons catalans van acordar participar en l’empresa a canvi del botí i de terres. En una altra reunió a Lleida els barons aragonesos van acceptar les mateixes condicions, però van suggerir al rei que l’empresa es dirigira contra els musulmans de València. La conquesta de Mallorca, encara que va participar un grup de cavallers aragonesos, en virtut de les seues obligacions amb el sobirà, va ser una empresa catalana, i catalans van ser-ne la majoria dels repobladors.
Les Corts catalanes de 1228 reunides a Barcelona van concedir al rei el subsidi corresponent a la recaptació de l’impost del bovatge. L’expedició estava integrada per 150 naus i va eixir des de Salou, Cambrils i Tarragona el 5 de setembre de 1229. Després d’un llarg setge de tres mesos, la ciutat de Palma es va rendir l’últim dia de l’any, i amb aquesta la resta de l’illa, que tot just va oferir resistència. El rei va tornar l’any 1231 a l’illa, quan musulmans no sotmesos es van oferir al rei, sotmetent Menorca a la condició de tributària. L’illa d’Eivissa va ser conquerida l’any 1235 per l’arquebisbe de Tarragona, Guillem de Montgrí, i el germà Bernat de Santaeugènia.
Mallorca es va constituir com un territori més de la Corona sota el nom de “regnum Maioricarum et insulae adiacentes“, va obtenir una carta de franquícia l’any 1230 i la institució del municipi de Mallorca l’any 1249 va contribuir a la institucionalització del regne. La conquesta va representar la fi de la pirateria islàmica a les Balears, que, d’aquesta manera, es constituïen en pont per al comerç entre Catalunya i el nord d’Àfrica. Els participants van rebre donacions en l’illa, en particular la noblesa, cosa que va enfortir el seu poder polític i social.
La conquesta de València, autèntica obsessió per a Jaume I, les energies de la qual va absorbir durant quinze anys, es va preparar minuciosament atesa la transcendència d’aquesta, una vegada ocupada Mallorca i allunyat el perill musulmà del Mediterrani. Malgrat els inicials fracassos i l’interès dels cavallers de frontera per beneficiar-se’n d’aquestes conquestes, Jaume I no es va inhibir de l’empresa quan Balasc d’Alagó es va apoderar de Morella l’any 1232 i va ser un perill per a l’enfortiment de la noblesa. L’any 1233 a Alcanyís es va planificar la campanya, desenvolupada en tres etapes: la primera dirigida a les terres de Castelló, amb la presa de Borriana l’any 1233 i altres enclavaments, com ara Peníscola; la segona abasta la zona central amb la conquesta de València (1238) i les terres planes fins al Xúquer, per a fer-ho les corts generals de Montsó de 1236 van concedir l’ajuda necessària i el papa Gregori IX va donar a l’empresa el caràcter de croada. El Puig es va prendre a l’agost de 1237, amb el fracàs d’una esquadra enviada pel rei de Tunis en auxili de València. Les capitulacions es van signar el 28 de setembre i el rei va entrar en la ciutat el 9 d’octubre; la tercera fase abasta des de 1243 fins a 1245 i arriba fins als límits estipulats per a la conquesta entre Aragó i Castella en el Tractat d’Almirra l’any 1244, signat entre Jaume I i l’infant Alfonso per a delimitar les àrees de reconquesta de les Corones de Castella I Aragó. Les terres al sud de la línia Biar–la Vila Joiosa van quedar reservades per a Castella, i incorporades al regne de València per Jaume II després de la sentència arbitral de Torrellas (1304) i Elx (1305).
Jaume I va obtenir un gran triomf sobre la noblesa, que considerava les terres conquerides a València com una prolongació dels seus senyorius, en convertir-lo en un regne propi (1239), formant una entitat política i jurídica pròpia unida dinàsticament a la Corona d’Aragó, fet que va provocar l’airada reacció de la noblesa aragonesa, que veia tallades les seues possibilitats de fer de les terres valencianes una prolongació dels senyorius aragonesos. El regne va ser repoblat per catalans i aragonesos, encara que durant molt de temps la població musulmana va continuar sent majoritària. La falta de respecte envers els pactes per part dels cristians i les capitulacions signades amb els mudèjars van dur a la revolta d’al-Azraq l’any 1247.
En la pugna amb la noblesa Jaume I va trobar el suport de la doctrina jurídica romana revitalitzada per l’escola de Bolonya, que afirmava la supremacia del príncep, i per tal de contrarestar la noblesa insubordinada, el rei va afavorir decididament els municipis i la burgesia. La renúncia a la política tradicional sobre el Migdia va fer que l’atenció es desviara cap al Mediterrani. I també es van modificar les relacions amb els regnes hispànics.
La falta de descendència del monarca navarrès Sanç VII a punt va estar de dur a la unió amb Aragó. Davant les dificultats del rei de Navarra, al qual feia la guerra Castella, desitjosa d’annexionar-se part del regne navarrès, la solució que va trobar Sanç VII va ser establir l’any 1231 un pacte d’afillament mutu amb Jaume I, en virtut del qual Sanç es convertia en pare de Jaume, i en morir un d’ells, l’altre el succeiria en els territoris. El pacte era favorable a Jaume I, molt jove, donada la delicada salut i avançada edat de Sanç VII, i contenia diverses clàusules per les quals el rei d’Aragó havia de defensar Navarra davant d’agressions exteriors. Però les campanyes de conquesta a Mallorca i València van fer que Jaume I es desentenguera de Navarra, on en morir Sanç VII, l’any 1234 va pujar al tron Teobald de Xampanya.
Amb el regne de Castella, a més del tractat d’Almirra (1244) que va delimitar les zones d’expansió cap al sud de les dues corones, Jaume va ajudar el seu gendre Alfons X a pacificar la rebel·lió dels mudèjars murcians. Però l’interès de Jaume I per ajudar-li va tenir l’oposició de la noblesa aragonesa a les corts de Saragossa (1264), que es va negar a cooperar, al·legant que no obtenia beneficis en aquesta empresa. Malgrat aquestes reticències, Jaume I va acudir en ajuda del rei de Castella, va sotmetre Múrcia l’any 1266 i va iniciar un procés de repoblació amb catalans i aragonesos, retornant després Múrcia a Alfons el Savi. També el Conqueridor va autoritzar els seus súbdits a lluitar amb el rei de Castella davant l’ofensiva del Marroc i Granada.
Per a resoldre les diferències amb França, l’11 de maig de 1258 Jaume I va signar amb Lluís IX (Sant Lluís), el tractat de Corbeil, en virtut del qual Lluís IX va renunciar als drets “teòrics”, que des de temps de Carlemany pretenia tenir sobre el Rosselló, Conflent i la Cerdanya, i als comtats catalans (Barcelona, Urgell, Besalú, Empúries, Girona i Vic), i Jaume I als drets -més evidents- que li assistien sobre diversos llocs del Migdia francès. Garantia de la nova amistat seria la infanta Isabel, filla menor de Jaume I, que es va casar amb Felip, fill i hereu de Sant Lluís. Jaume I va cedir també a la reina de França, Margarida, els drets als comtats de Provença i Folcalquier, el que tenia al marquesat de Provença i el senyoriu de les ciutats d’Arles, Marsella i Avinyó, que van ser del comte Ramon Berenguer. El tractat ha estat jutjat amb duresa pels historiadors, en particular els catalans, ja que posava fi a l’expansió i política ultrapirinenca de la Corona d’Aragó.
Pel que fa a la política nord-africana de Jaume I el monarca es va aprofitar de l’interès comercial que des del segle xii havien demostrat els catalans. La política reial es va aprofitar de la seua presència en els regnes o sultanats del Marroc, Tilimsen i Tunis, dedicant els seus esforços a sotmetre’ls per diversos mitjans, utilitzant el procediment d’unir el comerç català al pagament d’un tribut pel sultà. Es van establir alfòndecs a Tunis i Bugia, mentre que les milícies cristianes actuaven al servei dels hàfsides.
Pot dir-se que comença ara, en els últims anys de la vida del Conqueridor, una etapa de fracassos, de decadència: Corbeil, Terra Santa, els repartiments dels seus regnes i les lluites internes. L’any 1260 va morir l’infant Alfons i l’any 1262 el rei es va veure obligat a fer un nou repartiment, Aragó, Catalunya i València per a Pere, i les Balears a Jaume.
L’esperit de croada de Jaume I va dur-lo a emprendre una expedició a Terra Santa, com a resultat de l’ambaixada tàrtara que va rebre mentre era a Toledo durant el Nadal de 1268 per a assistir a la primera missa de Sanç, fill seu i arquebisbe de la ciutat. Els tàrtars, enemics dels turcs, oferien unir la seua ajuda a la de l’emperador bizantí Miquel Paleòleg en l’expedició a Terra Santa que des de feia temps projectava Jaume I. El 4 de setembre de 1269 va eixir de Barcelona una flota de 30 naus grosses i algunes galeres amb vuit-cents homes escollits, almogàvers, els mestres del Temple i de l’Hospital i els infants Ferran Sanxis i Pere Hernandis. L’empresa, que Soldevila suggereix que podria anar dirigida contra l’illa de Sicília, va ser un fracàs total ja que una tempesta va obligar la flota a refugiar-se a Aigües Mortes, prop de Montpeller, on el rei va desembarcar i va tornar per terra a Catalunya, oblidant-se de l’empresa, cosa que va fer de manera definitiva durant el concili de Lyon de 1274. Les raons de l’abandonament mai van ser clares i la majoria dels historiadors apel·len a l’edat del monarca, amb seixanta anys i, sobretot, al desig d’estar amb Berenguera Alfonso, amb qui mantenia amors.
L’any 1274 va assistir al concili de Lyon reunit per Gregori X amb el desig de ser coronat pel papa, però aquest va exigir-li a canvi la ratificació del feu i el tribut que Pere II havia oferit donar a l’església i, per tant, no hi va haver acord.
Els últims anys del regnat van incrementar els conflictes polítics i socials, amb la revolta de la noblesa catalana l’any 1259, encapçalada pel vescomte Ramon de Cardona i Ferran Sanxis de Castre (bastard de Jaume I), motivada per les diferències amb el comte d’Urgell. En els anys setanta es produeix una guerra civil quan el rei es veu pressionat pels partidaris del primogènit, l’infant Pere, i pels rebels encapçalats pel bastard Ferrandis de Castre, aglutinant del front nobiliari que podem qualificar de nacionalista, i que pretenien imposar l’autoritat a la Corona i alterar l’autoritarisme reial a favor seu. Aquest fet també era causa de la gelosia d’aquest grup envers l’ascens dels grups urbans i el seu suport a la monarquia. La lluita es va resoldre amb la mort del germanastre Ferrandis de Castre per part de l’infant Pere (1275) mentre que els partidaris d’aquell esperarien l’hora de la venjança.
L’any 1275 es van revoltar els mudèjars valencians i Jaume I va anar personalment a sufocar la revolta. El Conqueridor va ser derrotat pels musulmans a Llutxent (juny de 1276) i va morir el mes de juliol. La seua herència va ser repartida entre Pere III d’Aragó, València i comte de Barcelona i Jaume que va rebre Mallorca i els comtats del Rosselló, la Cerdanya i el senyoriu de Montpeller.
Va ser durant el regnat de Jaume I quan es va produir el naixement de la consciència territorial en la Corona d’Aragó, sobretot en els estats fundadors d’Aragó i el principat de Catalunya, amb l’actuació de dues forces: la normalització del dret, que crearà una consciència territorial i la conversió de les Corts, reflex d’una realitat dividida en estaments, en una institució reivindicativa i cohesionadora de la consciència de la comunitat. En l’àmbit jurídic, els furs d’Aragó superaven el dret consuetudinari per un marc més ampli i amb reminiscències romanistes. Jaume I va encarregar aquesta obra al bisbe d’Osca, el jurista Vidal de Canyelles i va ser promulgada en les Corts d’Osca de 1247 substituint tradicions jurídiques locals com ara el fur de Jaca. A Catalunya, la protecció de la monarquia va permetre el triomf dels usatges de Barcelona i la seua difusió territorial per Catalunya a mitjans del segle xiii. També Jaume I va atorgar a València una ordenació política i administrativa: el costum, de caràcter municipal, que va ser revisada l’any 1251. Els Foris et consuetudines Valentiae van ser confirmats pel rei l’any 1271 i es van estendre per tot el regne malgrat l’oposició de la noblesa aragonesa, desitjosa de mantenir la seua legislació, cosa que va generar una pugna foral no resolta fins al 1329 amb el triomf dels furs valencians.
Va ser durant el regnat quan va tenir lloc la consolidació de les corts privatives de cada regne, que van actuar com element essencial en la creació d’una consciència diferenciadora de cada territori. Des que l’any 1244 es va decidir que el Cinca fóra el límit entre Aragó i Catalunya, les Corts es van reunir per separat, i a València la incipient institució començava a funcionar a partir de l’any 1261, encara que la seua consolidació no va tenir lloc fins al segle xiv. Durant el regnat de Jaume I les ciutats interiors de la Corona van perdre impuls en favor de les costaneres. La Cort i la Cancelleria, base de l’actual Arxiu de la Corona d’Aragó, es van establir a Barcelona.
Encara que el seu regnat va estar ple de conflictes, no hem d’oblidar la part positiva de la seua obra, com assenyala Ferran Soldevila: les conquistes de Mallorca i València, el matrimoni del fill Pere amb Constança de Sicília, amb l’impuls que va representar per a l’expansió mediterrània, l’impuls del comerç i la política africana, la protecció als jueus, la redacció del Llibre del Consolat de mar -primer codi de costums marítimes-, les reformes monetàries -amb la introducció del gros de Montpeller- i la creació de monedes pròpies a València i Mallorca, la intervenció en el moviment jurídic d’una manera molt intensa amb figures com Ramon de Penyafort o Vidal de Canyelles, amb l’impuls al dret romà, l’impuls a les institucions generals com les corts, i a les municipals; el progrés de les lletres catalanes, amb el rei com a protagonista de la gran obra que representa el Llibre dels feits, primera gran crònica catalana medieval escrita o dictada pel rei en estil autobiogràfic.
Per als historiadors aragonesos el judici històric sobre Jaume I acostuma a ser negatiu, i l’acusen de tenir una concepció mesquina de la monarquia ja que sense pensar en la unitat de la Corona, ja cimentada, va separar Aragó i Catalunya amb el lliurament de la primera a Alfons i la segona a Pere, amb València per al tercer fill: Jaume. Va complicar el problema amb el traçat de la frontera entre Aragó i Catalunya després de l’adjudicació final de Lleida a Catalunya i va marcar la frontera en el llit del Cinca i el resultat va ser l’enfrontament entre els dos països que duien cent anys units. La mateixa opinió tenen de les accions de conquesta i la creació dels regnes de València i de Mallorca que no corresponien a les necessitats del moment ni a l’esperit i que van fragmentar la unitat de la Corona que va passar de ser un espai unificat a ser-ne quatre sota la soberania d’un mateix rei i sense cap ideal comú. J. A. Sesma no dubta a qualificar-lo com el rei més antiaragonès de la història. Òbviament per a mallorquins i valencians la visió del monarca és radicalment oposada i és el gran rei, el tòtem històric, el mite, el punt de partida dels futurs regnes de Mallorca i de València, el creador de les seues senyes d’identitat fins als nostres dies: territori, furs, moneda, institucions, etc.
Sigue a continuación la versión en castellano
Jaime I (Montpellier, 1208- Valencia, 1276/1213-1276). Llamado el Conquistador. Rey de Aragón, de Mallorca y de Valencia, conde de Barcelona y de Urgel y señor de Montpellier. Hijo de Pedro II de Aragón y de María de Montpellier, fue engendrado de forma casual, según la leyenda, debido a las malas relaciones de sus progenitores. Como Pedro II no quería ver a la reina, un caballero, con engaños, haciéndole creer que en el lecho estaba otra dama a la que cortejaba el monarca, logró llevarlo al palacio de Mirabais, introducirlo en la cama y conseguir que la reina quedara encinta. En este palacio de Montpellier nació el 2 de febrero de 1208 el primogénito. La reina ordenó encender doce cirios con los nombres de los apóstoles, manifestando que el que durara más daría el nombre de su hijo, lo que sucedió con Santiago Apóstol, san Jaime.
Casó Jaime I el 6 de enero de 1221 en Ágreda con doña Leonor, hija de Alfonso VIII de Castilla y de Leonor de Inglaterra a los catorce años. El matrimonio fue anulado por la Iglesia por razones de parentesco cuando el rey cumplió 22 años y tenía ya un hijo (don Alfonso, muerto en 1260), a petición de don Jaime.
El segundo matrimonio de don Jaime se celebró en Barcelona el 8 de septiembre de 1235, contando veintiséis años, y siendo la elegida doña Violante, hija de Andrés II de Hungría, y mujer de carácter fuerte, cuyo objetivo fue hacer reyes a sus hijos Pedro y Jaime, mediante la persecución a Alfonso y la intervención en la política real. Tuvieron cuatro hijos y cinco hijas: Pedro III, el sucesor al trono; Jaime, que reinaría en Mallorca; Fernando, murió en vida del padre; y Sancho, arcediano de Belchite, abad de Valladolid y arzobispo de Toledo, falleciendo en 1275 prisionero de los moros granadinos. Las hijas fueron: Violante, que casó con Alfonso X de Castilla; Constanza, casada con el infante castellano don Manuel, hijo de Fernando III; María, que entró en religión; Sancha, que murió como peregrina en Tierra Santa; María, que fue religiosa, e Isabel, casada en 1262 con Felipe III de Francia. La reina Violante de Hungría murió en Huesca, el 12 de octubre de 1251.
Tradicionalmente se ha considerado que fue el deseo de Violante de conseguir buenas herencias para sus hijos el motivo que llevó a convencer a Jaime I de la partición de sus reinos, pero a esta explicación simplista se añade también su concepción patrimonial, que convirtió la Corona de Aragón en una serie de piezas que manejó a su antojo, y así, hizo un primer reparto (1241), según el cual el primogénito Alfonso heredaría Aragón y Cataluña, la herencia peninsular de su padre, y Pedro, habido con Violante, Valencia, las islas Baleares, el Rosellón y la Cerdaña. Ero en 1243 en un nuevo testamento legó a Alfonso Aragón; a Pedro, Cataluña y Valencia, y las Baleares, a Jaime. De nuevo testó en 1248, incluyendo en el reparto al nuevo hijo, Fernando. Muerto Alfonso (1260), otorgó nuevo testamento y legó (1262) a Pedro Aragón, Cataluña y Valencia; a Jaime, las Baleares, Rosellón, Cerdaña y Conflent.
Tras la muerte de Violante el rey se lanzó a una carrera de amoríos, ya que, como anotaron sus cronistas, era «hom de fembres», debiendo citarse a Aurembiaix de Urgel; o Teresa Gil de Vidaure, a la que se prometió en matrimonio, pero el rey la abandonó cuando enfermó de lepra, con la intención de casarse de nuevo. Doña Teresa recurrió a Roma y el papa no anuló dicho matrimonio, lo que movió la ira de Jaime I contra su confesor el obispo de Gerona, acusándolo de revelar el secreto de confesión de su matrimonio, y le mandó cortar la lengua, según los cronistas. De este matrimonio nació Jaime, señor de Jérica, y Pedro, señor de Eyerbe. De sus relaciones amorosas con Guillema de Cabrera nació Fernán Sánchez, al que entregó la baronía de Castro. Con Berenguela Fernández tuvo a Pedro Fernández, señor de la baronía de Híjar, mientras que con Berenguela Alfonso, hija del infante Alfonso de Molina, no tuvo descendencia. Estos bastardos reales, pues, fueron el origen de algunas de las más importantes casas nobiliarias de Aragón y Valencia.
Jaime I fue un rey de gran carácter y una fuerte personalidad, como se ve en su propia Crónica y en las descripciones que nos han dejado otros autores, en particular Desclot. El rey aparece como un personaje de considerable estatura, de cabello rubio y, como cuenta Desclot, de presencia caballeresca, blanco de cutis y de pelo rubio, hermosos dientes y finas y largas manos. Entre sus cualidades morales sobresalen dos: su generosidad y su fidelidad a la palabra empeñada. Religiosidad y belicosidad se entremezclan en su personalidad, fruto de su crianza y educación entre los templarios, de forma que considera su espíritu cristiano al servicio armado de la cristiandad, plasmado en la lucha contra el Islam. En su vida y sus empresas vemos también la fe, el providencialismo y la devoción mariana, como testimonian las numerosas mezquitas transformadas en templos cristianos y consagradas a María. Su valentía y orgullo también forman parte de su personalidad, visible en el episodio de sacarse él personalmente la saeta que le atravesó el hueso del cráneo; el orgullo de su familia, conservado hasta su vejez; su sensibilidad, visible en el episodio de la golondrina que anidó en su tienda, las lágrimas derramadas al conquistar Valencia y tantos episodios, que no son incompatibles con la crueldad, como cortarle la lengua al obispo de Gerona. Fue un gran creyente y un gran pecador, además de mujeriego, ya que sus últimos añores corresponden a las vísperas de su muerte. Monarca longevo, falleció a los 71 años, tras sesenta y tres de reinado, que coincide con la época del apogeo medieval.
La infancia de Jaime I fue muy difícil porque su padre abandonó a la reina María y también al propio Jaime, envuelto en la vorágine de las guerras en el Midi francés, donde Pedro II halló la muerte en la batalla de Muret (1213), quedando el infante en manos de su enemigo Simón de Montfort, a cuya hija había sido prometido. Ese año falleció la reina María en Roma. Fueron años difíciles, pues ya de niño Jaime sufrió un atentado en la cuna. Su reinado se inició con una minoría bajo la protección especial del Papa Inocencio III, que hizo que en 1214 Simón de Montfort devolviera al rey-niño y la permanencia desde 1215 en Monzón, confiado a la orden del Temple, según las disposiciones de la reina María: un consejo de regencia integrado por aragoneses y catalanes, presidido por el conde Sancho Raimúndez, hijo de Ramón Berenguer IV y tío abuelo de Jaime, gestionaba los asuntos públicos en estos primeros años.
Una de las primeras dificultades que tuvo que afrontar el rey-niño, fue la amenaza del nuevo Papa Honorio III, sucesor de Inocencio, defensor de Simón de Monfort, de replicar a los intentos de los aragoneses de vengar la muerte del rey Pedro; situación aprovechada por el abad de Montearagón Fernando, tío del rey, para oponerse al regente don Sancho y obligar a la reunión de la curia real en Monzón en 1218, concluyendo la regencia del conde por la presión del bando contrario en el que figuraban los nobles aragoneses Jimeno Cornel, Pedro de Ahones y Blasco de Maza, que luego participaron activamente en los enfrentamientos de la nobleza y la monarquía. En 1219 inició su andadura un nuevo consejo encabezado por el arzobispo de Tarragona, periodo que se puede considerar finalizado con la boda de Jaime con Leonor de Castilla, hija de Alfonso VIII, cuando apenas tenía 13 años, en 1221. Ese año se celebraron Cortes en Daroca, a las que asistieron para prestar homenaje al rey el conde de Urgell y el vizconde de Cabrera. La pugna nobleza-monarquía se recrudeció durante los primeros años del monarca, alternando las estériles luchas nobiliarias, la bancarrota financiera heredada de su padre, los problemas derivados de la sucesión en el condado de Urgell y el enfrentamiento con los Montcada y los Cabrera, y la rebelión de los ricos-hombres aragoneses tras la muerte de Pedro de Ahones en 1226.
La habilidad de Jaime I le permitió crear márgenes de actuación relativamente holgados, utilizando para ello la empresa reconquistadora contra el Islam. Se trataba de un proceso mucho más amplio, inscrito en el marco global de la política de los reinos cristianos peninsulares. En efecto, a partir de 1212 y a raíz de la batalla de las Navas de Tolosa se produjo el hundimiento y la fragmentación del poder almohade en al-Andalus, que propició en las décadas siguientes el avance de las fronteras de los reinos cristianos hacia el sur, y así, mientras Portugal llegaba al Algarbe en 1249, Fernando III de Castilla conquistaba Sevilla (1248) y Jaime I el castillo y villa de Biar (1245), dando por finalizada la conquista de las tierras valencianas. Al por qué de estas campañas, la historiografía ha dado muy variadas explicaciones, y si el hispanista francés Pierre Guichard la ve como el resultado de la superioridad militar de los cristianos, en el marco del choque entre una sociedad cristiana feudalizada y una sociedad islámica tributaria, incapaz de generar un poder político y militar fuerte, capaz de resistir una ofensiva exterior, otros autores insisten en la importancia que la guerra, la conquista de nuevas tierras, tiene para la clase feudal dominante, los nobles, como medio de incrementar su patrimonio y rentas, lo que en este caso se haría a costa de los andalusíes, fragmentados políticamente y débiles militarmente, en tanto que para R. I. Burns lo fundamental sería el espíritu de cruzada que impregnaría a los cristianos, tesis hoy poco compartida. No olvidemos que desde 1228 el rey propiciaba un programa para reafirmar su poder, para recuperar el prestigio y la autoridad de la Corona, que su padre había arruinado, y para ello propuso una empresa militar colectiva que beneficiara a todos, con el rey como motor y como cabeza suprema de este proyecto.
En las Cortes de Tortosa de 1225 se proclamó la necesidad de emprender la reconquista contra el Islam, que se inició con el fracaso del sitio sobre Peñíscola, al no contar con la colaboración de los caballeros aragoneses. Pero no por ello cejó en su empeño de ir contra Valencia y en 1226 planeó una nueva expedición, partiendo de Teruel, que no llegó a realizarse por el fracaso de la convocatoria, aunque el rey de Aragón obtuvo de Zayd Abu Zayd el pago de un quinto de sus rentas de Valencia y Murcia a cambio de la paz. El viejo sistema de las parias seguía teniendo plena vigencia. La violación de la paz por su vasallo Pedro de Ahones se saldó con su muerte y una guerra civil en Aragón. La fidelidad y ayuda del noble Blasco de Alagón fue compensada por Jaime I en 1226 con la concesión de todos los lugares y castillos que pudiera conquistar en territorio musulmán valenciano, hecho que años después tendría importantes consecuencias. En 1227, la intervención papal a través del arzobispo de Tortosa permitió firmar la concordia de Alcalá, que procuraba una paz entre el rey y sus aliados, por un lado, y las facciones de los barones por otro, lo que dejó la puerta abierta a las grandes empresas conquistadores de Jaime I. En el condado de Urgel el rey de Aragón restableció en su condado a Aurembiaix de Urgel, bastando una campaña para apoderarse de sus territorios, que ella traspasó a Jaime I. Este, a su vez, se los devolvió en feudo.
Por entonces se produjo la descomposición política del Sharq al-Andalus y en 1228 Ibn Hud se proclamó emir de los musulmanes en Murcia, siendo reconocido por los arraeces de Alzira, Xàtiva y Denia, territorios que perdió Zayd Abu Zayd, cuyo dominio llegaba hasta el Júcar. La sublevación de Zayyan de Onda llevó a la guerra civil entre ambos, ocupando Zayyan Valencia y refugiándose Zayd en Segorbe y pidiendo la ayuda de Pedro Fernández de Azagra, a cambio de la cual entregó Bejís (1229) y quizá la cuenca del alto Turia. Zayt busca la ayuda de Jaime I y el 20 de abril de 1229 firmó en Calatayud un acuerdo por el que se declaró vasallo del rey de Aragón, le ofreció la cuarta parte de las rentas del territorio perdido y la donación de Peñíscola, Morella, Alpuente, Culla y Segorbe, a cambio de ayuda militar y la entrega de los castillos de Ademuz y Castielfabib.
Jaime I fue el primer gran protagonista de la expansión mediterránea de la Corona de Aragón, comenzando por la conquista de Mallorca, que Jaime promocionaría como una obra colectiva, que a todos beneficiaría. Ante las agresiones de los piratas mallorquines musulmanes a los mercaderes de Barcelona, Tarragona y Tortosa éstos pidieron ayuda al monarca, al que en la reunión de Barcelona (diciembre de 1128) ofrecieron sus naves, mientras que los barones catalanes acordaron participar en la empresa a cambio del botín y tierras. En otra reunión en Lérida los barones aragoneses aceptaron las mismas condiciones, pero sugirieron al rey que la empresa se dirigiera contra los musulmanes de Valencia. La conquista de Mallorca, aunque participó un grupo de caballeros aragoneses en virtud de sus obligaciones con el soberano, fue una empresa catalana, y catalanes serían la mayoría de sus repobladores.
Las Cortes catalanas de 1228 reunidas en Barcelona concedieron al rey el subsidio correspondiente a la recaudación del impuesto del bovaje. La expedición estaba integrada por 150 naves y salió desde Salou, Cambrils y Tarragona el 5 de septiembre de 1229. Tras un largo asedio de tres meses, la ciudad de Palma se rindió el último día del año, y con ella el resto de la isla, que apenas ofreció resistencia. El rey volvió en 1231 a la isla, cuando moros no sometidos se ofrecieron al rey, sometiendo Menoría a la condición de tributaria. La isla de Ibiza fue conquistada en 1235 por el arzobispo de Tarragona, Guillem de Montgrí, y su hermano Bernat de Santa Eugènia.
Mallorca se constituyó como un territorio más de la Corona bajo el nombre de «regnum Maioricarum et insulae adyacentes», obtuvo una carta de franquicia en 1230 y la institución en 1249 del municipio de Mallorca contribuyó a la institucionalización del reino. La conquista supuso acabar con la piratería islámica en las Baleares, que se constituían en puente para el comercio entre Cataluña y el norte de África. Los participantes recibieron donaciones en la isla, en particular la nobleza, lo que fortaleció su poder político y social.
La conquista de Valencia, auténtica obsesión para Jaime I, cuyas energías absorbió durante quince años, se preparó minuciosamente dada su trascendencia, una vez ocupada Mallorca y alejado el peligro musulmán del Mediterráneo. A pesar de los iniciales fracasos y del interés de los caballeros de frontera por beneficiarse para sí de estas conquistas, Jaime I no se inhibió de la empresa cuando Blasco de Alagón se apoderó de Morella en 1232 y fue un peligro para el fortalecimiento de la nobleza. En 1233 en Alcañiz se planificó la campaña, desarrollada en tres etapas: la primera dirigida a las tierras de Castellón, con la toma de Burriana en 1233 y otros enclaves, como Peñíscola; la segunda abarca la zona central con la conquista de Valencia (1238) y las tierras llanas hasta el Júcar, para lo cual las Cortes generales de Monzón de 1236 concedieron la ayuda necesaria y el Papa Gregorio IX dio a la empresa el carácter de cruzada. El Puig se tomó en agosto de 1237, fracasando una escuadra enviada por el rey de Túnez en auxilio de Valencia, firmándose unas capitulaciones el 28 de septiembre y entrando el rey en la ciudad el 9 de octubre; la tercera fase abarca desde 1243 a 1245 llegándose a los límites estipulados para la conquista entre Aragón y Castilla en el tratado de Almizrra en 1244, firmado entre Jaime I y el infante Alfonso para delimitar las áreas de reconquista de las Coronas de Castilla y Aragón. Las tierras al sur de la línea Biar-Vila Joiosa quedaron reservadas para Castilla, incorporándose al reino de Valencia por Jaime II tras la sentencia arbitral de Torrellas (1304) y Elche (1305).
Jaime I obtuvo un gran triunfo sobre la nobleza, que consideraba las tierras conquistadas en Valencia como una prolongación de sus señoríos, al convertirlo en un reino propio (1239), formando una entidad político-jurídica propia unida dinásticamente a la Corona de Aragón, hecho que provocó la airada reacción de la nobleza aragonesa, que veía cercenadas sus posibilidades de hacer de las tierras valencianas una prolongación de sus señoríos aragoneses. El reino fue repoblado por catalanes y aragoneses, aunque durante mucho tiempo la población musulmana siguió siendo mayoritaria. La falta de respeto por los cristianos de los pactos y capitulaciones firmados con los mudéjares llevó a la sublevación de al-Azraq en 1247.
En su pugna con la nobleza Jaime I encontró el soporte de la doctrina jurídica romana revitalizada por la escuela de Bolonia, que afirmaba la supremacía del príncipe, y por tal de contrarrestar a la insumisa nobleza, el rey favoreció decididamente a los municipios y a la burguesía. La renuncia a la política tradicional sobre el Midi hizo que la atención se desviara hacia el Mediterráneo. Y también se modificaron las relaciones con los reinos hispánicos.
La falta de descendencia del monarca navarro Sancho VII a punto estuvo de llevar a la unión con Aragón. Ante las dificultades del rey de Navarra, al que hacía la guerra Castilla, deseosa de anexionarse parte del reino navarro, la solución que encontró Sancho VII fue establecer en 1231 un pacto de prohijamiento mutuo con Jaime I, en virtud del cual Sancho se convertía en padre de Jaime, y al morir uno de ellos, el otro le sucedería en sus territorios. El pacto era favorable a Jaime I, muy joven, dada la delicada salud y avanzada edad de Sancho VII, y contenía diversas cláusulas por la que el rey de Aragón debía defender Navarra frente a agresiones exteriores. Pero las campañas de conquista en Mallorca y Valencia hicieron que Jaime I se desentendiera de Navarra, donde al morir Sancho VII en 1234 subió al trono como su sucesor Teobaldo de Champaña.
Con el reino de Castilla, además del tratado de Almizrra (1244) que delimitó las zonas de expansión hacia el sur de ambas Coronas, Jaime ayudó a su yerno Alfonso X a pacificar la rebelión de los mudéjares murcianos. Pero el interés de Jaime I por ayudarle desató la oposición de la nobleza aragonesa en las Cortes de Zaragoza (1264), que se negó a a cooperar, alegando que no obtenía beneficios en tal empresa. A pesar de tales reticencias, Jaime I acudió en ayuda del rey de Castilla, sometió Murcia en 1266 e inició un proceso de repoblación con catalanes y aragoneses, devolviendo luego Murcia a Alfonso el Sabio. También el Conquistador autorizó a sus súbditos a luchar con el rey de Castilla frente a la ofensiva de Marruecos y Granada.
Para resolver sus diferencias con Francia, el 11 de mayo de 1258 Jaime I firmó con Luis IX (San Luis), el tratado de Corbeil, en virtud del cual Luis IX renunció a los derechos «teóricos», que desde tiempos de Carlomagno pretendía tener sobre el Rosellón, Conflent y Cerdaña, y a los condados catalanes (Barcelona, Urgel, Besalú, Ampurias, Gerona y Vic), y Jaime I a los derechos -más evidentes- que le asistían sobre diversos lugares del mediodía francés. Prenda de la nueva amistad sería la infanta Isabel, hija menor de Jaime I, que casaría con Felipe, hijo y heredero de San Luis. Ahora cedió también Jaime I a la reina de Francia, doña Margarita, sus derechos a los condados de Provenza y Folcalquier, lo que tenía en el marquesado de Provenza y el señorío de las ciudades de Arles, Marsella y Aviñón, que fueron del conde Ramón Berenguer. El tratado ha sido juzgado con dureza por los historiadores, en particular los catalanes, ya que ponía fin a la expansión y política ultrapirenaica de la Corona de Aragón.
Respecto a la política norteafricana de Jaime I el monarca se aprovechó del interés comercial que desde el siglo XII habían demostrado los catalanes. La política real se aprovechó de su presencia en los reinos o sultanatos de Marruecos, Tremecén y Túnez, dedicando sus esfuerzos a someterlos por diversos medios, utilizando el procedimiento de unir el comercio catalán al pago de un tributo por el sultán. Se establecieron alfòndecs (alhóndigas) en Túnez y Bugía, en tanto que las milicias cristianas actuaban al servicio de los hafsidas.
Puede decirse que comienza ahora, en los últimos años de la vida del Conquistador, una etapa de fracasos, de decadencia: Corbeil, Tierra Santa, repartos de sus reinos y luchas internas, etc. En 1260 murió el infante Alfonso y en 1262 el rey se vio obligado a hacer un nuevo reparto, dando a Pedro, Aragón, Cataluña y Valencia, y a Jaime las Baleares.
El espíritu de cruzada de Jaime I le llevó a emprender una expedición a Tierra Santa, como resultado de la embajada tártara que recibió mientras estaba en Toledo en la Navidad de 1268 para asistir a la primera misa de su hijo el infante Sancho, arzobispo de la ciudad. Los tártaros, enemigos de los turcos, ofrecían unir su ayuda a la del emperador bizantino Miquel Paleólogo en la expedición a Tierra Santa que desde hacía tiempo Jaime I proyectaba. El 4 de septiembre de 1269 zarpó de Barcelona una flota de 30 naves gruesas y algunas galeras, con ochocientos hombres escogidos, almogávares, los maestres del Temple y del Hospital, y los infantes Fernán Sánchez y Pedro Hernández. La empresa -que Soldevila sugiera que pudiera ir dirigida contra la isla de Sicilia- fue un fracaso total, pues una tempestad obligó a la flota a refugiarse en Aigües-Mortes, cerca de Montpellier, donde desembarcó el rey, que regresó por tierra a Cataluña, olvidándose de la empresa, lo que hizo de manera definitiva en el concilio de Lyón de 1274. Las razones del abandono nunca estuvieron claras y la mayoría de los historiadores apelan a la edad del monarca, con sesenta años, y, sobre todo, al deseo de estar junto a Berenguela Alfonso, con quien tenía amores.
En 1274 asistió al concilio de Lyon reunido por Gregorio X en su deseo de ser coronado por el Papa, pero este le exigió a cambio la ratificación del feudo y tributo que Pedro II había ofrecido dar a la Iglesia, por lo que no hubo acuerdo.
Los últimos años del reinado agudizaron los conflictos político-sociales, asistiendo a la revuelta de la nobleza catalana en 1259, encabezada por el vizconde Ramón de Cardona y Fernando Sánchez de Castro (bastardo de Jaime I), motivada por las diferencias con el conde de Urgel, en tanto que en los años setenta asistimos a una auténtica guerra civil, cuando el rey se vea presionado por los partidarios del primogénito, el infante Pedro, y por los rebeldes encabezados por el bastardo Fernández de Castro, aglutinador del frente nobiliario que calificaríamos de nacionalista, aunque todos lo que pretendían era imponer su autoridad a la Corona y alterar el autoritarismo regio a su favor, celosa también del ascenso social de los grupos urbanos y su apoyo a la monarquía. La lucha se saldó con la muerte del hermanastro Fernández de Castro por el infante Pedro (1275), mientras que sus partidarios aguardarían la hora de la venganza.
En 1275 se sublevaron los mudéjares valencianos y Jaime I vino en persona a sofocar la revuelta. El Conquistador fue derrotado por los moros en Llutxent (junio de 1276), falleciendo el mes de julio de ese mismo año. Su herencia se repartió entre Pedro III de Aragón, Valencia y conde de Barcelona, y Jaime, que recibió Mallorca, y los condados de Rosellón, Cerdaña y el señorío de Montpellier.
Fue en el reinado de Jaime I cuando se produjo el nacimiento de la conciencia territorial en la Corona de Aragón, sobre todo en los Estados fundacionales de Aragón y el principado de Cataluña, con la actuación de dos fuerzas: la normalización del Derecho, que creará una conciencia territorial, y la conversión de las Cortes, reflejo de una realidad estamentalizada, en una institución reivindicativa y cohesionadora de la conciencia de la comunidad. En el ámbito jurídico, los Fueros de Aragón superaban el derecho consuetudinario por un marco más amplio de reminiscencias romanistas. La obra la encargó Jaime I al obispo de Huesca, el jurista Vidal de Cañellas, promulgándose en las Cortes de Huesca de 1247, sustituyendo a tradiciones jurídicas locales como el fuero de Jaca. En Cataluña, la protección de la monarquía permitió el triunfo de los Usatges de Barcelona y su difusión territorial por Cataluña a mediados del siglo XIII. También Jaime I otorgó a Valencia una ordenación político-administrativa, la Costum (1240), de carácter municipal, que fueron revisadas en 1251. Los Foris et consuetudines Valentiae fueron confirmados por el rey en 1271 y se fueron extendiendo por todo el reino, a pesar de la oposición de la nobleza aragonesa, deseosa de mantener su legislación, lo que generó una pugna foral no resuelta hasta 1329 con el triunfo de los fueros valencianos.
Fue durante su reinado cuando tuvo lugar la consolidación de las Cortes privativas de cada reino, que actuaron como elemento esencial en la creación de una conciencia diferenciadora de cada territorio. Desde que en 1244 se decidió que el Cinca fuera el límite entre Aragón y Cataluña, las Cortes se reunieron por separado, en tanto que en Valencia la incipiente institución comenzaba su andadura a partir de 1261, aunque su consolidación no tendrá lugar hasta el siglo XIV. Durante el reinado de Jaime I las ciudades interiores de la Corona perdieron impulso a favor de las ribereñas, estableciéndose la Corte y la cancillería -base del actual Archivo de la Corona de Aragón- en Barcelona.
Aunque su reinado estuvo lleno de conflictos, no conviene olvidar la parte positiva de su obra, como señaló Ferran Soldevila: las conquistas de Mallorca y Valencia, el matrimonio de su hijo Pedro con Constanza de Sicilia, que daría un impulso decisivo a la expansión mediterránea; el impulso dado al comercio y a la política africana, la redacción del Llibre del Consolat de mar, primer código de costumbres marítimas; su protección a los judíos; las reformas monetarias, con la introducción del grueso de Montpellier y la creación de monedas propias en Valencia y Mallorca; su intervención en el movimiento jurídico, muy intenso, con figuras como Raimundo de Penyafort o Vidal de Cañellas, con el impulso dado al Derecho romano; el impulso dado a las instituciones generales, como las cortes, y municipales; el progreso de las letras catalanas, con el rey como protagonista en esa gran obra que es el Llibre dels Feits, primera gran crónica catalana medieval, escrita o dictada por el rey, en estilo autobiográfico.
Para los historiadores aragoneses el juicio histórico sobre Jaime I suele ser negativo, acusándole de tener una concepción mezquina de la monarquía, ya que sin pensar en la unidad de la Corona, ya cimentada, separó Aragón y Cataluña, entregando la primera a Alfonso y la segunda a Pedro, quedando Valencia para el tercer hijo, Jaime. Complicó el problema con el trazado de la frontera entre Aragón y Cataluña, tras la adjudicación final de Lérida a Cataluña, y puso la frontera en el cauce del Cinca, y el resultado fue el enfrentamiento entre ambos países, que llevaban cien años unidos. Y la misma opinión les merece sus acciones de conquista y la creación de los reinos de valencia y de Mallorca «que no correspondían a las necesidades ni al espíritu del momento» y que fragmentaron la unidad de la Corona, que de ser un espacio unificado pasó, por obra de Jaime I, a cuatro estado bajo la soberanía de un mismo rey y sin ningún ideal común. A. Sesma no dudó en calificarlo como «el rey más anti-aragonés de la Historia». Obviamente, para mallorquines y valencianos, la visión del monarca es radicalmente opuesta y es el gran rey, el tótem histórico, el mito, el punto de partida de los futuros reinos de Mallorca y de Valencia, el creador de sus señas de identidad hasta nuestros días: territorio, fueros, moneda, instituciones, etc.
Bibliografía
- Belenguer Cebriá, E. Jaume I a través de la Història, València, Tres i Quatre, 1984.
- Burns, R.I. Jaume I i els valencians del segle XIII, València, Tres i Quatre, 1981.
- —. Colonialismo Medieval, Valencia, Tres i Quatre, 1987.
- Ferrer Navarro, R. Conquista y repoblación del reino de Valencia, Valencia, 1999.
- Guinot, E. Els fundadors del regne de València, Valencia, 1999.
- Lalinde, J. La Corona de Aragón en el Mediterráneo medieval, 1229-1479, Zaragoza, 1979.
- Salrach, J.M.ª Història dels Països Catalans dels orígens a 1714, vol. 1, Barcelona, 1981.
- Santamaría, A. Ejecutoria del reino de Mallorca, Palma de Mallorca, 1990.
- Sesma, J.A. La Corona de Aragón. Una aproximación histórica, Zaragoza, 2000.
- Soldevila, F. Les Quatre Grans Cròniques. Jaume I, Declot, Muntaner i Pere III, Barcelona, Selecta, 1971.
- —. Vida de Jaume I el Conqueridor, Barcelona, Aedos, 1958, reed. 1969.
- —. Jaume I. Pere el Gran, Barcelona, 1980 (3ª edición).
- VV.AA. «Jaime I y su época», X Congreso de Historia de la corona de Aragón, 3 vols. Zaragoza, 1979-1982.
- Huici Miranda, Ambrosio. Colección diplomática de Jaime I, Valencia, 1916-1922.
- Miret i Sans J. Viatges del infant en Pere, fill de Jaume I en 1268 y 1269, Barcelona, 1908.
- Tourtoulon, Charles de. Don Jaime I el Conquistador, rey de Aragón, Valencia, 1874.
