6 anys després, 0 responsables

Tal dia com hui, però sis anys enrere, a València ocorria el major accident de metro de la nostra història: 43 morts i 47 ferits. I després? Per a investigar la desgràcia, una comissió parlamentària que no serveix ni per eixuts ni per a ba-nyats, atès que s´hi formulen més preguntes que respostes. Sol passar quan la majoria parlamentària veta certes compareixences perquè està més interessada en les proves que confirmen la veritat oficial que en les proves que ratifiquen la veritat real.
Si Déu va tardar sis dies en crear el món, el president de la Generalitat ha tardat sis anys en rebre l´Associació de Víctimes. Com que sóc un bona fe, més encara: un beneït, espere que Fabra els accepte la petició de reobrir la comissió; doncs, igual que el PP a Madrid va exigir reobrir la que va investigar els atemptats de l´11M, en considerar que es va tancar en fals, els valencians que tenim un cafís de dubtes sobre el 3J fem nostre el lema del PP d´aleshores i també diem: «Volem saber la veritat».
Sabem que sovint passen accidents, i que molts són difícils d´evitar; però ignorem fins a quin punt la falta d´inversions va portar a consumar o a agreujar el fatal infortuni. Atribuir al conductor —mort per cert en l´accident— tota la responsabilitat és apuntar només a responsables primaris; i això no sols desactiva les ganes de millorar, sinó que manté oberta l´eventualitat de que els accidents es reiteren. Potser el conductor en tinga part de responsabilitat, però a la Generalitat cal passar-li´n també factura.
Hui fa sis anys que les subtils mudances de l´atzar causaren 43 morts quan encara no tocava. Què en pensaran els familiars? Què en pensarà el gramàntul de Camps que mai els va voler rebre? Hui, a les 13.03, recordarem aquell 3 de juliol d´infausta memòria. I ho farem a la manera de Hemingway: sense preguntar per qui toquen les campanes; perquè «quan mor un home, mor una part de la humanitat». Per això, no preguntarem. Perquè toquen també per tots nosaltres.

Jesús Puig en Levante-emv

La falta de limpieza convierte el monte valenciano en un polvorín

Matorrales secos que crecen a su antojo. Hierbas que se cuelan entre los cortafuegos. Cultivos abandonados. La bomba de relojería que supone la falta de limpieza para los montes valencianos ya ha explotado. Alrededor de 48.500 hectáreas arrasadas durante cinco jornadas infernales en Cortes de Pallás y Andilla. Naturaleza devorada por las llamas. «Es como si hubiera caído una chispa en un polvorín», asevera el profesor José Andrés Torrent, miembro del grupo de investigación en Ciencia y Tecnología Forestal de la Escuela Politécnica Superior de Gandia.

Aunque el explosivo que supone el abandono de los bosques ha detonado en el interior de Valencia, el temporizador sigue latente en el resto de la Comunitat.

La escasez de mantenimiento supone un serio enemigo que puede generar una catástrofe en cualquier momento. «Se trata de un problema estructural, y no puntual», apunta el docente a Europa Press.