Sacerdos et Hòstia

Aquí on ho veuen, tan pío i recoleto, el cardenal Rouco Varela és una persona molt poc exemplar .

Dijous Sant: Dia de l’amor fratern

Que consti que no solem difondre les misèries de la vida privada de les persones públiques, però sempre hi ha -ha d’haver-les-excepcions.

L’arquebisbe de Madrid i flamant (flamíger, més aviat) cardenal Antonio María Rouco Varela va de bo, no hi ha més que veure la fotografia superior.

Aquí, el peça l’hi munta d’home pío. Sant, sant, sant és el senyor.

Doncs va a ser que no.

Aquí, el peça se sembla més a Caín que a Abel, o sigui.

Perquè resulta que, tan acostumat com està a alternar amb la reialesa, els pobres li molesten. Sobretot si pertanyen a la seva família.

Perquè aquí, el peça, té dos germans: Vicente i Visitación Rouco Varela (esposa de José Silverio Carrasco i mare del bisbe de Lugo, monsenyor Alfonso Carrasco Rouco, que Déu els criatura i la Conferència Episcopal els junta), amb els quals manté una discreta relació.

Però fins a febrer de 2001, tenia altre germà: José Eugenio. I aquest era pobre.

Do José Eugenio Rouco Varela va morir als 69 anys a Tenerife el dia 17 de febrer de 2001 

. Com és lògic, la seva vídua (cunyada del peça), donya María Enriqueta Hernández Rodríguez, va voler comunicar la defunció del seu espòs al seu distingit i sant germà, pel que va encarregar als seus fills (nebots del peça) José María, Luis Manuel i Magdalena, que es posessin en contacte amb ell per a transmetre-li tan greu pèrdua.

Finalment, la tasca va ser encomanada a la filla, Magdalena Rouco Hernández, que va localitzar al peça per telèfon i li va posar al corrent del dolorós esdeveniment que tan prop tocava a La seva Eminència, anunciant-li que el cadàver seria enterrat a l’endemà en el cementiri de Santa Lastenia.

Saben què va contestar el pío cardenal a la seva neboda de l’ànima?

«Que Déu us empari, Magdalena, però jo no vaig a anar i no puc fer gens per vosaltres.»

Des de llavors, la cunyada i els nebots de Monsenyor Rouco Varela -que viuen en la pobresa- no han tornat a saber d’ell, malgrat que han intentat demanar-li ajuda una i mil vegades.

Ni una cridada, ni una carta, ni una resposta. Res de res en set anys. 

I és que, ja se sap, els pobres molesten i diuen que oloren malament.

Notes de la redacció:

1.- El títol d’aquesta notícia-chascarrillo, «Sacerdos et Hòstia«, encara que l’hi pugui semblar als infidels lectors d’aquest diari digital, no és insultante ni amenaçador. Bé al contrari, és la frase llatina que resa gravada en una de les quatre campanes de la catedral de L’Almudena, concretament en la qual van batejar com «La nostra Senyora de Atocha» i correspon al lema episcopal del llavors bisbe auxiliar de Madrid, monsenyor García Lahiguera. És que en inSurgente som molt cults, modèstia a part.

2.- Sabem més coses d’aquest peça, i cap bona. Estem valorant si les publicarem classificades per pecats cabdals o per manaments. Així, si avui hem tret a la llum la seva falta de caritat, pròximament els parlarem dels gustos de Rouco pels béns d’altri, o de la seva supèrbia… Els vam assegurar que hi ha material.

Font: inSurgente