O es reconstruïx el PCE o moren ell i IU

pcecartellegalizacion.jpgcartell amb el qual el PCE es felicitava per la seva legalització el 9 d’abril de 1977.per Malime, en inSurGente

Esquerra Unida va néixer morta com projecte revolucionari anticapitalista, era qüestió de temps la seva liquidació amb la seva aparent fraseologia alternativa revolucionària, i fins i tot orgànica reformista a l’estar ocupat aquest espai polític pel projecte socialdemòcrata que capitalitza el PSOE.

El PCE després de la transició sense ruptura, gràcies a la seva valuosa col·laboració amb la burgesia “democràtica”, i davant el seu fracàs electoral, aprofitant el sentiment anti-OTAN que existia en una part important del poble, sobretot entre la dispersa esquerra, es va inventar Esquerra Unida com element electoral. Es va acceptar com vàlida la nova realitat política, una vegada desapareguda la dictadura franquista, amb la nova formula de domini burgès “democràtic”, aceptándo en la seva integritat el nou joc polític impost, en l’ànim de perfeccionar-lo, en comptes d’aprofitar aquesta millor realitat per a destruir la maquinària estatal burgesa i capitalista. En cap moment es va plantejar instrumentalitzar revolucionàriament aquesta maquinària per a generar organització de lluita revolucionària alternativa des de baix, amb la qual substituir a aquesta maquinària estatal representativa de la classe social en el poder que és la capitalista.

Mai es va plantejar aprofitar l’experiència organitzativa revolucionària existent en els difícils anys de repressió feixista, per a ara, en la “democràcia”, en la “llibertat” desenvolupar aquest tipus d’organització popular alternativa de democràcia directa i participativa permanent des de baix, i des de dalt, des dels espais burgesos conquistats unificar la lluita alternativa. Que els càrrecs electes units a les bases populars, al mateix temps que es denuncien els tretemanejes que es couen en les altures, els rebutjos a les propostes populars, coordinar la lluita i la pressió des de la carrers, com d’alguna forma va saber fer Batasuna abans de ser il·legalitzada.
En el seu moment va ser publicat en Rebel·lió i reproduït en diverses Web, l’article que vaig titular “Batasuna perillosa”, on ressaltava que la veritable causa de la seva il·legalització era aquesta capacitat instrumentalizadora de la lluita des de la institucions burgeses i la mobilització des de baix, des dels barris populars i les fàbriques. Avui aquest article solament es pot trobar en aquest enllaç:
http://www.lafogata.org/02europa/8europa/perillosa.htm
Carrillo va renunciar al leninisme com ideologia revolucionària que permetia des de la nova realitat política, instrumentalitzar les escletxes de la democràcia burgesa per a generar un projecte revolucionari alternatiu, vinculant i coordinant la lluita institucional burgesa amb l’organització alternativa des de baix a través dels moviments populars existents. És més Queix, sota l’excusa de no donar armes als colpistes, va cridar a liquidar l’organització revolucionària cel·lular i de comitès coordinadors que tenia el partit, per agrupacions heterogènies distritales, a semblança de l’organització socialdemòcrata, al servei del joc electoral burgès impost. Es va liquidar un tipus d’organització revolucionària que va ser tan eficaç durant la dictadura, com es va poder comprovar per la seva influència en els moviments soci-polítics populars que van anar les Comissions Obreres, el Moviment Veïnal, Estudiantil i Intel·lectual, que fins i tot va influir en el moviment militar amb la UMD.
AL liquidar-se l’organització revolucionària del partit que permetia als seus membres ser militants revolucionaris, en comptes del que són ara, afiliats sense major compromís, donada la seva baixa formació ideològica, que la de pagar la seva quota i cert voluntarisme actiu, sempre conduït pel xarlatà de torn amb major capacitat de confondre i engalipar per a generar clientela en el seu entorn, amb la qual mantenir-se en el poder.
Amb motiu del XV Congrés del PCE, sota la denominació de PARTIT VIU, es va generar un moviment intern entre gents compostes per militants crítics i alguns dels quals havíem estat expulsats del partit però que manteníem cert acostament. Es van intentar generar comissions de treball que abordessin diverses àrees que permetessin aprofundir en el perquè de la crisi que travessava el partit, en l’ànim de recuperar-lo, però evidentment no es va arribar a la necessària cohesió ideològica que permetés generar una resposta organitzativa sòlida. El Partit Viu va ser morint, d’ell van sorgir diversos grups, el més conegut Corrent Vermell, del que al seu torn també es desgajaron activistes i grups: Comunistes 3. Altres gents en comptes de trencar van decidir autodisolverse com Partit Viu i intentar donar la batalla política i ideològica des de l’actual estructura existent.
No obstant això una mica d’aquell ambient superador, tal vegada solament perquè sonava bé, va influir a l’hora del XV Congrés del PCE, on, en aquest ànim instrumentalizador de les institucions de l’Estat burgès, va ser aprovada la següent resolució que redacti.
En l’apartat 2.1, f) deia: “Des de l’òptica marxista de l’Estat i la democràcia, recollint a més l’experiència del moviment obrer internacional en la lluita per les seves reivindicacions econòmiques i polítiques, es fa precís obrir un debat en el seno d’IU, per a analitzar la forma d’impulsar l’eficàcia de l’acció dels càrrecs electes i militants d’IU, implicant a més als electors i a la base social en la qual se sustenta la seva acció política”.

“Els càrrecs electes d’IU, en un règim de democràcia formal, limitada i poc participativa per al conjunt dels ciutadans, difícilment poden aconseguir que s’aprovin les seves propostes que afecten a la majoria social i que lògicament xoquen frontalment amb els interessos de la classe dominant, si la seva acció política es limita a exercir-la en l’estricte marc parlamentari estatal, de les comunitats o de les corporacions locals, sense més respatller que dóna el nombre de diputats o regidors que disposi”.                                                                                                                                               
“És necessari que es constitueixin formes d’organització i participació ciutadana, de forma permanent, que reforcin l’eficàcia de l’acció política plantejada pels càrrecs electes, propiciant la informació i la seva implicació en la defensa dels seus interessos. Canalitzar de dalt a baix i de baix dalt tota la informació i propostes d’acció”.

Posteriorment va tenir lloc a Madrid l’Assemblea del Partit per a desenvolupar els acords del XV Congrés. Aquella assemblea estava controlada per l’aparell burocràtic del partit, la va presidir  la llavors alcaldessa de San Fernando d’Henares, Monserrat Muñoz (la qual en El País 24-2-08, davant la crisi d’IU diu) “Mai hem estat més d’esquerres que ara”%[1]. En ella vaig defensar la resolució aprovada en el XV Congrés, que evidentment era desconeguda entre els fidels buròcrates reformistes, i fins i tot per molts dels quals componien la fracció del Partit Viu, tant és així que en la rèplica del aparatichi de torn, un mozalbete de poques llums va intentar soltar les seves pestes contra ella, però Monserrat dona més dotada en els aspectes burocràtics, com “bona funcionària buròcrata” no va tenir més remei que cridar-li a l’ordre, ja que resultaria massa bast i “antidemocràtic” que el que es va aprovar en el congrés fos rebutjat en l’Assemblea de Madrid. Però de res va valer, la resolució va passar tan silenciosament com va passar en el Congrés. Els assistents a l’Assemblea del Partit Viu, cap va fer camp de batalla donant suport la resolució, ella mai es va posar en pràctica.
Passat els anys, ara es veu més evidentment els resultats del reformismo socialdemòcrata amb chuletillas aparentment revolucionàries des del fals llenguatge del reformismo liquidador. El partit va deixar de ser un partit marxista i leninista i per això és impossible que sorgeixi una unitat sòlida de la dispersa esquerra pretendidamente revolucionària. Si va caure la URSS des del socialisme burocràtic, dirigit per un partit que en el seu va desenvolupar @acabar<3> burocratizándose, com no van a caure les organitzacions que des de la palabreja reformista i confusionista es consideren anticapitalistas.
“La república democràtica és el millor embolcall política que pot revestir-se el capitalisme”. Lenin citant a Engels, flama al sufragi universal instrument de dominació de la burgesia. Els demòcrates pequeñoburgueses… tots els socialchovistas i oportunistes d’Europa Occidental, esperen en efecte, més del sufragi universal… inculquen al poble la falsa idea que el sufragi universal és, en l’Estat actual, un mitjà capaç de revelar realment la voluntat de la majoria dels treballadors. … aquests seudosocialistas que han substituït la lluita de classes per somnis sobre la conciliació de classes, també s’han imaginat la transformació socialista… no com el derrocamiento de la dominació de la classe explotadora, sinó com la submissió pacífica de la minoria a la majoria.
Marx va posar en relleu magníficament aquesta essència de la democràcia capitalista, al dir, en la seva anàlisi de l’experiència de la Comuna, que als oprimits se’ls autoritza per a decidir una vegada cada varis anys quins mandataris de la classe opressora han de representar-los i aixafar-los en el parlament!.


%[1] “Aquesta és la legislatura en la qual més hem influït”, respon al PC. “IU va influir amb els diputats que tenia, va fer el que havia de fer. La gent vota perquè participis, no perquè siguis un pepito grill”. En la seva opinió, “IU mai ha estat més d’esquerres que ara. No està en joc la identitat d’IU”.

2 comentarios

  1. ¡¡¡Bien por el envío de tropas a Afganistán!!! Envíemos aún más, todavía son pocas.
    ¡¡¡Bien por el gasto en Defensa, machaquemos a los talibanes combatiendo junto a nuestros aliados yanquis!!!
    ¡¡¡Viva Nuestro Señor de la guerra ZP!!!!

    Me gusta

  2. 1.- Este comentario está fuera de lugar en este escrito. Nada tiene que ver el tema propuesto con lo que Ud. nos trae aquí, hay otros lugares donde podría , incluso, haber quedado bien.
    2.- La ironía no es lo suyo.
    3.- La campaña afghana tiene el aval de la ONU y de la Comunidad internacional, no es el caso de la campaña en Irak que no tenía el aval ni de la ONU, ni de la comunidad internacional y con quien pretende comparar sin citar.
    4.- ZP cumple con sus compromisos internacionales, se somete al Parlamento español en materia de guerras y guerritas tal y como manda nuestra Constitución, algo que no hizo el verdadero lacayo del señor de la guerra.
    5.- Yo también estoy en contra de que nuestras tropas esten en Afghanistan, pero ahí tienen la legalidad internacional, algo que no ocurría en Irak.
    6.- Defiende sus ideas, pero haga el favor de no mentir, ésto no es una sucursal del PP.

    Me gusta

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s

De la mar y los barcos

Just another WordPress.com weblog

Aragonízate

Ser aragonés... ¡cuestión de carácter!

El ilustrador de barcos

Mercantes, veleros y otros buques.

Emitologías

Explicaciones mitológicas para cotidianas expresiones

Enseñanzas Náuticas

Para conocer la mar y todo lo que le rodea

METAMORFOSIS

cambiar o morir

Reflexions d'un arqueòleg glamurós

La ploma més àcida de la xarxa

La Tronera de Celemín

Bitácora de un eterno aprendiz

Revista Diaria

Actualidad, salud, familia, finanzas, moda y mucho mas..

hungarianportrait

Portrait and Glamour Photography from Laszlo Racz

A %d blogueros les gusta esto: