En record del pare Joan Gracià Sanç

Miguel Ángel Català i Gorges*, Levante-emv

Havent lliurat la seua ànima el 25 de juny de 1608 al convent del Carme de València, pocs recorden hui la seua memòria. Sens dubte àdhuc tots aquells que, visitant assíduament les actuals sales d’exposicions a l’antic cenobi carmelità, desconeixen que dintre els seus murs es santificà el Pare Fr Joan Sanç, el qual va edificar amb el seu colpidor exemple a molta gent, tot i viure en una època pròdiga en distingits barons per la seua sapiència i virtut. A eixes dos qualitats, la d’home de lletres -en 1586 es va doctorar en teologia en la Universitat de València on va destacar pels seus coneixements en la llengua hebraica i en la Sagrades Escriptures- i la de religiós model per la seua observança de la regla i austeritat de vida, s’afegia la seua dedicació a la pintura.
Com li va vindre aquesta afició? Conten les velles cròniques conventuals que els seus superiors, tement no es trencara la seua salut per la seua extramada inclinació a l’estudi, li van ordenar dedicar-se algunes estones a la pintura, descobrint en ell unes condicions per a l’exercici d’aquest art que no va desmeréixer el seu aclaparador carisma per a la predicació. Contat i debatut, admira descobrir en un home que va haver d’emprar gran temps de la seua vida en càrrecs de responsabilitat, doncs va ser prior del propi convent del Carme de València i del d’Onda, així com superior de tota la Província, la seua compatibilitat amb l’exercici de la pintura.
La primera vegada que va prendre en les seues mans el pinzell, relaten els seus biògrafs, fou per a representar al refectori del Carme (la sala d’exposicions que hui és visitada per tants amants de l’art, en la primera planta de l’antic convent, entre els seus claustres gòtic i renaixentista) un Sant Sopar en el mur de la capçalera i, als seus costats, la Mare de Déu del Carme amb diversos sants de l’Orde i una al·legoria que representava a l’Església en la seua lluita contra l’heretgia. D’altres obres seues no en resten tampoc testimoni algun, cas el seu quasi semblant al d’un altre pintor valencià i aleshores frare virtuós com ell, el beat Nicolau Factor, rigorós contemporani seu i home molt humil també malgrat haver desenvolupat càrrecs de molta responsabilitat al sí de l’Orde seràfica.
Nascut el 31 de gener de 1557 a Ontinyent, des de molt jovenet va destacar per la seua aplicació a l’estudi, freqüentant ja des de xiquet el convent de carmelites d’eixa localitat, acollint-se al socors dels religiosos per ser la seua família extremadament pobra. Obstruint-li no obstant els seus pares llur vocació religiosa, va haver d’anar-se’n cap a València on, desoïnt la veu d’un oncle seu que pretenia es fera dominic, es va presentar al convent del Carme, demanant l’hàbit de l’Orde al Provincial, que era aleshores el P. Mestre Joan Nadal, el qual el va admetre de bon grat ordenant-li passara a prendre l’hàbit al convent de Xàtiva; allí el rebé de seguida, sent el primer ingrés de postulant que es verificava en aquell carmel, recentment fundat pel P. Carranza.
Ja religiós, professà de vots solemnes al convent de València on, per concessió especial i com a vertader fill espiritual del gran Elíes, acostumava baixar en temps de recreació a una propera balma, oberta en un penyal a vora riu, a molt poca distància del convent, recreant així la solitud del desert de Bersabé on rebé força i vigor el modèlic i exaltat Profeta. En aquell solitari terreny de vora riu, el pare Sanç es dedicava a l’exercici de la més alta contemplació, rebent pregones experiències místiques. Ordenat prevere al 1581, l’any següent va assistir al capítol provincial de Saragossa, essent designat pels superiors per a defendre unes conclusions de teologia. D’ací va passar al convent de València novament, on continuà exercint l’ofici de professor fins a arribar a ser prior en 1597, dotant al monestir, durant el seu trienni prioral, d’una riquíssima biblioteca i encarregant a Fr Gaspar de Sanmartí i al fill del pintor Vicent Joan Maçip una imatge de l’Assumpció. Gens inhibit davant els abusos dels poderosos, durant la quaresma que va predicar al seu poble natal en presència de l’ arquebisbe de València Sant Joan de Ribera, la seua reprensió des del púlpit als jurats i altres autoritats li va meréixer un bon panegíric del Patriarca quan aquells li exposaren les seues queixes, aprovant així la fermesa del bon frare.
Marcos Antonio d’Orellana inclou al pare Sanç en la seua Biografia Pictòrica Valentina, assenyalant que, a més d’exercitar l’ofici de pintor, «sin saber a lo humano pues que nunca aprendió tal arte supo por obediencia pintar a lo divino», va compondre diverses poesies de caràcter místic i devot en castellà, seguint en açò la inspirada tradició versificadora dels pares i monges del Carmel. Vicent Ximeno i Justo Pastor Fuster, l´esmenten com escriptor en els seu repertòris bibliogràfics.
Les seues despulles foren depositades en modest nínxol arran de la desamortització a la Capella de Sant Josep, essent vicari de la ja aleshores esglèsia parroquial de la Santa Creu, el pare Pasqual Baldó, ex-carmelita d’Alfàs del Pi. Ha desaparegut en canvi la seua cel·la, situada al propi claustre, convertida després del seu traspàs en oratori. Tampoc resta el retrat del P. Sanç.Tampoc es conserva el sepulcre del pare Angelo Cernovichio, de nobilíssima nisaga com a fill del duc de Sabiaca i de la princessa Elena de Catriosta, també profés al Carme de València, no menys contemplatiu que el nostre Pare Sanç. El mateix Orellana ens informa que a la seua època encara es conservava el sepulcre del Pare Cernovichio a la mateixa capella de Sant Josep, desaparegut ara qualsevol vestigi tot i la seua il.lustre ascendència, un dels avanpassats del qual era ni més ni menys que l’emperador Constantí.
Servisquen doncs aquestes línies de modest homenatge al religiós pintor dissortadament hui caigut en l’oblit, notable sobretot per la seua pietat i virtut, sumant-nos així al record que li tributa durant estos dies la Confraria del Carme.
Que l’evocació de la memòria del pare Sanç i de tantes generacions de carmelites ens siga propícia al visitar i recórrer els claustres i sales del vell convent del Carme!

* Director de Museus de l’ Ajuntament de València

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

De la mar y los barcos

Just another WordPress.com weblog

Aragonizate

Ser aragonés... ¡Cuestión de carácter!

El ilustrador de barcos

Mercantes, veleros y otros buques.

Emitologías

Explicaciones mitológicas para cotidianas expresiones

Enseñanzas Náuticas

Para conocer la mar y todo lo que le rodea

METAMORFOSIS

cambiar o morir

Reflexions d'un arqueòleg glamurós

La ploma més àcida de la xarxa

La Tronera de Celemín

Bitácora de un eterno aprendiz

Revista Diaria

Actualidad, salud, familia, finanzas, moda y mucho mas..

hungarianportrait

Portrait and Glamour Photography from Laszlo Racz

A %d blogueros les gusta esto: