La segona transició

Durant el franquisme, els progressistes sofrien en les seves pròpies carns els rigors de la repressió, i no tenien més opcions que la resignació o la clandestinitat. Però, en un país desenvolupat, al poder li surt més a compte comprar als progressistes que reprimir-los, i així, amb la autodenominada “transició democràtica”, la majoria dels intel·lectuals i dels militants d’esquerres es van deixar estabular dòcilment en canvi de pastura abundant i un petit reducte de permissivitat en el qual retozar. El progressista es va tallar la coleta subversiva i es va convertir en progre. I es va crear un partit polític a la mesura d’aquest progressista apocopat, un partit d’al·luvió precipitadament articulat al voltant d’un nucli petit però prestigiós, combatiu però dintre d’un ordre. I en poc, poquísimo temps el PSOE es va convertir en la primera força parlamentària de l’Estat espanyol, en el principal dic de contenció de la veritable esquerra, en el major frau polític de la nostra història recent. I en la coartada perfecta per a milions de progres.

És el mateix que va succeir -i segueix succeint- amb el cristianisme: en el seu nom i per a la suposada defensa de les seves ideals d’igualtat i fraternitat, va sorgir la més  perversa institució de tots els temps, l’Església Catòlica, la gran gestora de la por i la ignorància, impulsora o còmplice dels majors atropellaments de la història, el suport moral de la burgesia depredadora. No és casual que l’Església, la millor aliada del capitalisme, hagi servit d’inspiració i model a màfies, partits polítics i multinacionals, sobretot en la catòlica Espanya.

Però la plena acceptació de la moral cristià-burgesa requereix un grau d’ofuscació o d’hipocresia excessiu, inasumible per als sectors més il·lustrats d’una societat desenvolupada. Només un neci o un canalla pot defensar, a hores d’ara, la barbàrie neoliberal o la repressió sexual, pel que era necessari articular un discurs alternatiu (però no radicalment distint) al del nacionalcatolicismo tradicional: calia crear una seudoizquierda que servís de refugi i coartada als progres. I cal reconèixer que el PSOE, amb la interessada col·laboració de la més poderosa màfia mediáticocultural del país i d’un important sector dels sindicats i d’altres partits suposadament d’esquerres, ha fet un bon treball. Hi ha molt pocs intel·lectuals que no hagin venut la seva veu o el seu silenci, i només un, entre els grans, que s’atreveixi a denunciar el criptofascismo reinante (em refereixo, òbviament, a Alfonso Sastre). I els joves revolucionaris dels setanta s’han convertit, en la seva majoria, en executius agressius o funcionaris obedients.

La repressió i la caspa del franquisme no han donat pas a la llibertat i la dignitat, sinó a la seudolibertad del consumisme i la suprema indignidad de la impostura. Els progres de la “Espanya democràtica” (les cometes indiquen l’ús irònic d’ambdós termes) són gourmets i duen vestits de Armani, veuen el cinema d’Almodóvar i d’Amenábar, admiren a Woody Allen i a Paul Auster, escolten a Serrat i a Sabina, llegixen a Muñoz Molina i a Javier Marías, els seus “filòsofs” són Fernando Savater i José Antonio Marina… L’elegància superficial i la superficialitat elegant són els seus emblemes, els seus senyals d’identitat. Han substituït el mite de l’heroi pel de l’antiheroi, a John Wayne per Humphrey Bogart, a Hèrcules Poirot per Philip Marlowe; han substituït el compromís i la lluita pel glamour i el tarannà. Creuen que estar informat consisteix a llegir El País i veure la Quatre, i ni tan sols tenen la decència de callar-se.

Però la seva impostura és cada vegada més difícil de mantenir, no sóolo davant els altres sinó també davant si mateixos. Després de la infàmia dels GAL i altres manifestacions flagrants de feixisme explícit, ja no n’hi ha prou amb ser moderadament ximple per a creure que el PSOE és un partit d’esquerres: cal ser ximple de rematada. Davant les proves irrefutables, cada vegada més difícils d’ocultar, que la tortura és una pràctica sistemàtica i impune en l’Estat espanyol, cal estar molt desinformado o ser molt obtús per a seguir pensant que això és una democràcia. I si per a alguna cosa està servint l’actual crisi econòmica, és perquè cada vegada més persones s’adonin que el país segueix estant en mans d’una oligarquia criminal que, una vegada més, pretén que siguin els treballadors -i els immigrants, sobretot els immigrants d’usar i llençar- qui paguin els plats trencats d’un mercat que només és lliure per als rics.

S’imposa, doncs, una segona transició, un nou “canvi” (recordem que aquesta va ser la paraula fetitxe del PSOE de Felipe González) cap a un capitalisme suposadament nou, un nou vestit nou per a l’emperador de sempre. Aviat assistirem -estem assistint ja- a un nou Pacte de la Moncloa, a un nou acord entre lladres refinats i bota de ferro. Però aquesta vegada ho tindran molt més difícil. Només podran enganyar als quals volen ser enganyats, a qui diuen que voten amb el nas tapat, però sense aclarir que han de tapar-se el nas per a no percebre la seva pròpia olor.

Si un feixista és un burgès espantat i un progre és un burgès amb dolenta consciència, en quina es convertiran els espantats progres de la segona transició?.

Carlo Fabretti en InSurGente

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s

De la mar y los barcos

Just another WordPress.com weblog

Aragonízate

Ser aragonés... ¡cuestión de carácter!

El ilustrador de barcos

Mercantes, veleros y otros buques.

Emitologías

Explicaciones mitológicas para cotidianas expresiones

Enseñanzas Náuticas

Para conocer la mar y todo lo que le rodea

METAMORFOSIS

cambiar o morir

Reflexions d'un arqueòleg glamurós

La ploma més àcida de la xarxa

La Tronera de Celemín

Bitácora de un eterno aprendiz

Revista Diaria

Actualidad, salud, familia, finanzas, moda y mucho mas..

hungarianportrait

Portrait and Glamour Photography from Laszlo Racz

A %d blogueros les gusta esto: