Les altres Valències

Valencia vista desde el espacio (tomada en Facebook)

Nota: al final del escrito hay un enlace a la versión en castellano

En els últims anys he tingut la sort d’assistir en dues ocasions a la festa que organitzen els de la revista Cartelera Turia. I les dues vegades he tingut la mateixa sensació: em semblava increïble que aquella gala s’estigués celebrant a la Comunitat Valenciana. Era com entrar a la Gàl·lia que l’imperi establert no havia sabut conquistar ni amb les seves copes Amèrica, ni els seus circuits de F-1, ni els seus Calatraves. Els de la Turia sempre em diuen el mateix: «Évole, hi ha moltes Valències, però només en coneixeu una».

És una festa reivindicativa, protestona, àcrata, divertida, irreverent. Mai s’han oblidat de reconèixer la lluita de col·lectius de ciutadans compromesos amb grans causes. Va ser el 2008 quan la Revista Turia va premiar l’Associació de Víctimes del Metro de València, quan nosaltres, els de Salvados, estàvem per altres històries. I en l’última edició no van dubtar a premiar els treballadors en lluita de Canal 9.

Aquestes gales compten amb la participació de Xavi Castillo, un còmic descomunal que no actua, s’escampa, que ha dit les coses més bèsties que jo he arribat a sentir damunt d’un escenari. Castillo em recorda el Rubianes més indomable. Aquell Rubianes al qual la caverna va amargar la vida. La mare que els va parir, que diria Pepe. Bé, ell, de fet, no seria tan fi.

Castillo està vetat a Canal 9 i a moltes poblacions valencianes. L’última vegada, li vaig dir que m’encantaria veure’l un dia presentant els informatius de la televisió autonòmica valenciana. I aquesta setmana per un moment vaig creure que era un somni que es podia fer realitat.

La presa de la direcció d’una cadena per part dels seus treballadors em sembla el més romàntic que ha passat en el món mediàtic en els últims temps. Ja sé que ha estat una acció desesperada i tardana. Però m’imagino l’adrenalina d’aquesta redacció, després d’anys de sang d’orxata. I recuperar la simpatia d’un públic que havia girat l’esquena a tanta manipulació, que no sabria com definir, si grotesca o fastigosa. ¿Com ens hem pogut acostumar a tanta merda sense fer-hi res? Fins i tot la seva última directora ha declarat aquests dies: «Quan em van trucar per dirigir-la, la veritat és que no la veia gens. Feia anys que no m’agradava i al cap hi tenia que hi havia informacions que no hi sortien mai» (El País, 8-11-2013).

El que ha passat a Canal 9 ens ha de servir de lliçó. En aquesta professió, callar no serveix de res. Encara que callis, quan vénen les vaques magres et claven la puntada de peu al cul, i demà serà un altre dia. Fins i tot si has estat el més pilota de tots els pilotes. Si ens han de donar la puntada, que ens la donin, però no per haver callat. Si de cas, que sigui per haver parlat més del compte. Almenys te n’aniràs a casa, però descansat. Que és com fa molts anys que se’n va a casa Xavi Castillo. Encara que ja faci molt de temps que la tele del seu país no li fa ni cas.

Jordi Évole en El Periódico

Versión en castellano