Corrents de fons

En temps d’afonia i opacitat com els que vivim, els corrents creatius que flueixen al marge -i necessàriament a la contra- dels poders omnímodes, els automatismes induïts per la mercadotècnia i el pensament zero suposen una font energètica imprescindible per mantenir el pols vital i una certa confiança en el futur. (Enmig de la maror de corrupteles que agita la nau comandada per Camps, les enquestes diagnostiquen un augment de la intenció de vot peper al País Valencià. Ulls que no veuen, cor que no plora. I qui no plora no mama. Heus ací juntes opacitat i afonia.) Amb sengles primers discos, els alcoians Hugo Mas i Arthur Caravan, formació integrada per Pau Aracil, Toni Blanes, Pablo González, Jordi Richart i Pau Miquel Soler, demostren que hi ha vida més enllà de les estretors i la languidesa de la política valenciana.
Aquests joves encara a dos pams de la trentena es nodreixen dels mantells freàtics de la bona música universal i l’adoben amb subtils espècies poètiques. En el seu primer treball sona el jazz i el pop en harmonia amb el millor llegat de la cançó autòctona. Tenen més coses en comú: l’aposta pel producte artesanal elaborat en segells independents, aliè a les exigències comercials i als estàndards agònics del mercat, molt acurat en arranjaments i lletres, que inclouen -a més a més de composicions pròpies poèticament molt suggestives- poemes de Gabriel Ferrater, Martí i Pol, Josep Ribera, Ester Xargay, Leonard Cohen o qui açò signa. En els darrers anys és potser en el terreny de la cançó, des de la multiplicitat de formes i propostes, on la resposta civil a opacitat i afonia ha estat més decidida, amb aquella ocupació lúdica del Palau de les Arts o la creació del col·lectiu de músics Ovidi Montllor.
Hugo Mas i Arthur Caravan, és clar, no han eixit del no-res, però representen el bo i millor d’un corrent de fons d’on brollaran demà les aigües alternatives.

Manel Rodríguez

Levante-emv